Pau Planas dibuixa un futur atípic i inquietant en el seu segon llibre

«La ciutat de les finestres no va de gaire res que pugui definir de manera concreta: les conclusions a les quals arriba no són precisament clares. No carrega les piles, no entendreix, no ensenya cap lliçó magistral sobre com solucionar els problemes de la vida... Té suspens, això sí. I passatges inquietants», explica Pau Planas en els seu bloc, en el qual l'escriptor gironí es planteja la difícil tasca de sintetitzar l'argument i la raó de ser de la seva segona novel·la. No és un repte nou: el seu debut, La nau, tampoc no era una obra gaire convencional. Tot i així, en fa un balanç molt satisfactori: «No se'n pot esperar més, tractant-se d'un primer llibre. Vaig guanyar el premi Casero, i tant les crítiques com les vendes han anat força bé», argumenta l'autor, que durant els últims dos anys ha fet col·laboracions en diverses publicacions periòdiques com ara Revista de Girona, però s'ha centrat sobretot en la gestació de la seva segona novel·la, La ciutat de les finestres (Accent, 200 pàgines, 14 euros), que ahir al vespre va presentar a la Llibreria 22 Ricard Biel, que va ser finalista del Casero el 2006 i el va guanyar el 2008, fet que ha afavorit el contacte i l'amistat entre els dos escriptors.

Pau Planas insisteix que la seva relació amb la ciència-ficció convencional, futurista i farcida de ciència avançada i tecnologia, és com a mínim discutible: «Jo no descric un futur tal com l'imaginem habitualment. Més aviat es tracta d'una distopia, una espècie d'utopia negativa, com les d'Orwell. I encara que sembli contradictori, també hi ha elements propis de la novel·la històrica. Utilitzo la ciència-ficció d'una manera gens premeditada i intento obrir noves portes, per exemple cap a una prosa més poètica.» Com a La nau, a La ciutat de les finestres l'espai on transcorre l'acció queda delimitat ja des del títol. Ho explica: «Un personatge misteriós arriba a una ciutat desolada on sembla que l'element més viu siguin els televisors. De fet, les finestres del títol són una metàfora de les pantalles. És una ciutat surrealista i fantàstica, però al mateix temps les descripcions que en faig són molt creïbles.»