“L'eina per a la normalitat lingüística és la sobirania”

Començàrem a fer-ho a finals de 2003. Posàrem en marxa uns tallers d'assertivitat lingüística per a catalanoparlants, els Tallers per la Llengua, i l'experiència ha derivat en aquesta mena de guia de conducta per a viure en català, Sortir de l'armari lingüístic, de la qual també és autora Gemma Sanginés.

Qualsevol que siga la política lingüística de les autoritats competents, el darrer filtre que determina l'autèntic nivell d'ús d'una llengua és el parlant. Nosaltres estudiem la conducta dels parlants en tant que persones individuals, com ens comportem amb la nostra llengua: com i quan l'abandonem, l'amaguem o la mantenim en una situació on la llengua dominant és una altra, el castellà. I si sabem i entenem per què ho fem podem transformar-ho en una conducta capaç de proporcionar-nos una mica més de satisfacció personal com a catalanoparlants, sense haver de patir per fer-ho.

Però fàcil d'entendre. Parlem una llengua minorada, subordinada, i per tant poden aparèixer dificultats parlant aquesta llengua que no t'apareixen parlant la dominant. Si t'adreces a un desconegut en català saps que pot dir-te que no t'entén, que pots trobar-te que algú et diga que li parles en cristiano i que si la cosa arriba a més i acabes anant a la policia, tens les de perdre. Això vol dir percepció d'incertesa, de control relatiu –no podem controlar la llengua que tria l'altre– i d'amenaça, precisament el característic de tot allò que ens estressa.

És el que els sociolingüistes anomenen norma de convergència a la llengua dominant. Nosaltres darrerament hem optat per dir-li timidesa lingüística. Les persones tímides abandonen les seues preferències en benefici de les d'uns altres. I si sempre eres tu el que cedeixes, et retorna una imatge sobre tu mateix que no és gens agradable.

Es tracta d'aprendre a fer-hi front sense ser tu el que baixe del burro en totes les ocasions. Comencem una conversa sempre en català i continuem fent-ho, com a mínim, fins que ens diguen que no ens entenen. Si ens acusen de radicals, no entrem en la trampa de justificar la nostra elecció per qüestions ideològiques o polítiques. Amb dir ‘parle en català perquè m'agrada', ‘perquè m'és més còmode' o ‘perquè vull', n'hi ha prou.

La diferència és que al País Valencià hi ha un govern obertament genocida lingüístic que genera un estrès addicional als catalanoparlants que no volen deixar de ser-ho. Mentre que al Principat, per exemple, els governs són dèbils respecte a la llengua. L'eina necessària per a una autèntica normalitat lingüística es la sobirania, i no la té. Si et manes a tu mateix, fas el que vols; si et mana un altre, fas el que vol l'altre: situació també estressant.

En absolut. La responsabilitat és dels governs, que han de garantir la completa normalització de la llengua, que si algú no m'entén siga problema seu.