Un centenari singular de Francesc de Borja, duc i sant
UNA MIQUETA DE TOT
El proper 4 de novembre, la capital de la Safor es posarà de llarg en recordar i retre-li merescut homenatge a un dels seus fills més preclars: el IV Duc de Gandia. Un home que, malgrat haver viscut fa cinc segles, deixà un exemple de vida del tot vigent en aquests temps d'incerteses i rebolics creixents.
Perquè Francesc de Borja fou capaç de deixar rere si allò material, en el seu cas particular un ric ducat i la dignitat de ser un Gran d'Espanya, per tal de plegar-se amb obediència i humilitat quasi infinites a la crida de l'esperit. El seu ingrés en l'Orde jesuïta, aleshores nounat, de la mà d'Ignasi de Loiola fou la manera que trobà Borja de canalitzar allò que romania adormit al seu si.
No ho tingué fàcil el nostre protagonista. Deixar un ingent patrimoni en mans dels seus legítims hereus una vegada vidu, mai no estar del tot desvinculat dels problemes del seu llinatge, ajudar econòmicament a l'assentament i expansió dels jesuïtes i, sobretot, desprendre's del seu orgull foren decisions quasi incomprensibles en el context en què va viure, com també una lliçó perfectament aplicable als nostres dies i a la vida quotidiana contemporània.
Francesc de Borja, descendent de papes i nobles, de salut feble, no dubtà en seguir fil per randa el que la seua consciència li demanava; per la qual cosa fou perseguit per la Inquisició (tan gelosament i malaltissament observant), vist amb cert rezel per Felip II i, inclús, per alguns companys de professió religiosa.
Tot i això, el saforenc perseverà i, després d'extraordinaris serveis a la corona i a l'Església per mitjà dels jesuïtes, arribà a assolir el generalat de l'Orde amb seu a Roma. I, encara més, contribuí decisivament a consolidar la regla i difondre-la més enllà del que havien pensat els seus predecessors: Loiola i Laínez.
Un dels primers col·legis jesuítics quallà precisament a la ciutat ducal, tot un símptoma del que arribaria a aconseguir com a membre submís de la confessió i, a posteriori, com a rector de la mateixa al món sencer.
La Casa de la Marquesa i el Palau Ducal de Gandia es convertiran durant aquesta tardor i hivern en punts neuràlgics de l'itinerari biogràfic (artístic, cultural i espiritual) del duc que arribà a la santedat i, per això mateix, convertí en universals a la seua ciutat natal, al regne a què pertanyé i a l'Espanya —aleshores imperial— que li tocà en sort viure.
Hem d'agrair a les institucions que recolzen aquesta celebració la seua sensibilitat, dispensar aquelles que no han cregut, pogut o volgut col·laborar (allà elles i els seus gestors), i felicitar els comissaris, especialistes, guies... pel treball que a hores d'ara encara estan realitzant perquè l'esdeveniment quede gravat en la memòria col·lectiva dels valencians.