Castellucci recrimina Déu

El director passa comptes amb el catolicisme a «Inferno», «Purgatorio» i «Paradiso», en què fa una reflexió sobre el treball de l'artista

Romeo Castellucci és un director amic de les emocions que es transmeten a partir d'un teatre visual i de sensacions que exigeixen una mirada activa de l'espectador. No es queda en mitges tintes. Tampoc ho fa en la trilogia Inferno, Purgatorio i Paradiso que parteix del compromís de Dant com a artista. L'obra, que va entusiasmar els programadors internacionals d'Avinyó l'any passat, li va servir per atacar una de les seves obsessions dramatúrgiques: la Divina Comèdia. Castellucci entén que aquest és un univers revelador catàrtic impossible d'abraçar dins d'un escenari. Per això, ha optat per abordar la sensació de solitud de l'artista. És la mateixa que deuria descobrir Dant patint amb uns versos que serien maleïts per gairebé tothom en el seu temps. Avui, en canvi, es presenten com el primer text que descobreix la capacitat d'imaginar del lector, perquè planteja un viatge oníric per tres estadis posteriors a la mort. A partir de Dant, l'artista assumeix el repte de fer evidents les paradoxes de la humanitat a través de diferents disciplines artístiques. El director reconeix que l'acció dura, que s'amaga en el més absolut silenci en el si d'una família benestant, fa un pas més que Dant, «ell no es va atrevir a judicar el judici de Déu». Castellucci, sí.

La trilogia, que ja té un calendari d'actuacions fins ben entrat el 2010 és l'eix central del Panorama Itàlia del Festival Grec. Els espectadors podran fer el seguiment d'aquest viatge cronològicament. Ara es busquen una cinquantena de voluntaris de carrer (abstinguin-se'n artistes professionals) per intervenir en la coreografia d'Inferno (29 i 30 de juny a l'Amfiteatre Grec). Castellucci proposa un viatge que parteix de la massa, l'anonimat, per anar individualitzant-se. A Purgatorio (del 5 al 7 de juliol al Teatre Lliure) el grup correspon a una família, la unitat mínima social i a Paradiso (de l'1 al 6 de juliol a La Capella) l'entrada a la instal·lació serà, gairebé, en solitari. Barcelona tindrà el privilegi de veure totes tres peces. La setmana passada, al Festwochen de Viena, el púbic va quedar atònit i corprès pel tempo real de l'acció i la contundència de la dramatúrgia. Tot i que s'aparta de la realitat sota uns tuls que difuminen l'escena (que li donen un tractament de somni, de record, de representació), la tos nerviosa d'una espectadora va fer que es peguessin amb un veí que li ho recriminava. Insòlit en una platea austríaca, diuen.

El plantejament d'una família cordial (de cara a escena) i sanguinària (de portes endins) deixa obert a l'espectador les raons, justificacions i el grau de violència. A escena no es veu res violent, però se sent i s'intueix el que passa a la cambra del nen, al pis de dalt. És una actitud reprovable que ni el pare admet, penedit. El fill, però, el perdonarà. Com els cops anteriors. Perquè entén que el criminal és víctima de les seves obsessions. I perquè potser tem que, amb els anys, ell desenvoluparà aquest joc pertorbador. Els cinc minuts de penombra estripada són un termòmetre per a les pors del propi espectador. Castellucci, no ho amaga, admet que hi ha un cert judici al Déu que, com a europeu, té «a l'ADN per sempre més» tot i que no és practicant. El director deixa que les ombres del públic interpretin l'abús, sense pretendre justificar cap dels crims que es puguin imaginar.

El purgatori és un concepte creat per finançar l'Església durant l'edat mitjana. Es van inventar un lloc d'espera on les ànimes fessin contrició dels pecats abans d'entrar al Cel, la nova terra promesa. Romeo Castellucci només pot llegir el purgatori com un espai on es purguen les culpes, no pot ser més que «un llibre de tortures: és la gent que expia la culpa, representa tot el dolor de la terra», exclama lúcid.


El purgatori és «un llibre de tortures: és la gent que expia la culpa, representa tot el dolor de la terra»

Una dramatúrgia trampa

Castellucci es refugia en la visualitat i renuncia sovint al text i a la història. Aquesta és la seva fórmula per a Inferno, on els cossos es mouen com una massa impersonal arrossegant-se per l'escena i a la instal·lació intuïtiva de Paradiso (només avança que, en la foscor, potser es podrà intuir una presència). En canvi, a Purgatorio utilitza l'estructura narrativa. Castellucci marca el ritme lent, que es va dilatant angoixosament a mesura que avança l'obra. Presenta els personatges d'una família perquè «són la típica estructura social de la tragèdia». El director opina que és també en aquest àmbit íntim per on circula la violència a més profunditat. I el purgatori el porta a escenes terribles.

El personatge femení, passiu (només prega al marit que no repeteixi el joc d'abús amb el fill), que no s'hi revela i s'amaga per no sentir els planys, és un personatge que ha rebut moltes crítiques. Ella podria representar la societat que calla i dissimula, que no s'implica. Precisament, el contrari del que correspon a un artista, segons el parer de Castellucci. L'art no resol els conflictes, planteja nous problemes tot fent una mirada fictícia a la realitat perquè la societat desemmascari la hipocresia. L'artista real pateix quan exposa el seu art. Com Dant, especula el director italià. A Purgatorio hi ha una acció, un temps, que s'aparca en les altres dues. Lògic. Al purgatori s'espera un canvi. A l'infern i al Cel, ja no.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.