Febre per Dickens

Si Londres, el Londres victorià, té un autor per excel·lència, aquest és Charles Dickens. Cap altre com el creador d'Oliver Twist, Els papers pòstums del Club Pickwick i Grans esperances ha deixat fixada la crònica de la ciutat i dels personatges que la poblaven en el seu temps de manera tan acurada. El 7 de febrer s'acompleix el bicentenari del naixement però ja des d'ara al Regne Unit s'afanyen a celebrar-ho amb tota la pompa de la circumstància possible.

El museu de Londres que el recorda, al número 48 de Doughty Street –al cor de Bloomsbury, on va viure un parell d'anys–, acaba d'obrir una mostra dedicada a l'obra i la relació amb la urbs que li va servir de musa; les llibreries apareixen ja amb taules plenes de les seves novel·les i de novetats relatives a la seva vida i producció; els passejos Dickens pels escenaris londinencs de l'escriptor esdevenen més populars que mai; el British Film Institute (BFI) programa un cicle de tres mesos per repassar la filmografia, els telefilms i les sèries a partir dels seus textos –a més, s'estrenarà en breu una nova versió cinematogràfica de Grans esperances–; la British Library presenta des de final de novembre l'exposició Dickens i allò sobrenatural, on s'aborda la literatura de fantasmes de l'autor (potser un dels exemples més coneguts és Conte de Nadal, la història d'Ebenezer Scrooge) però tractant d'oferir-ne un punt de vista o una explicació racional; el Victorian and Albert Museum mostrarà al públic el manuscrit de David Copperfield; hi ha conferències d'especialistes i escriptors de tota mena previstes per glosar Dickens; per mitjà del British Council, arreu del món hi haurà celebracions en honor seu: representacions teatrals a Lahore, Karatxi i fins i tot Pequín, per exemple, o trobades a Berlín per parlar de què escriuria avui Dickens... Contra el que es pugui pensar, el 2012 no és només l'any olímpic al Regne Unit; el 2012 és, sobretot, l'Any Dickens.

Un dels grans valors de la crònica de Londres que fa l'escriptor és que, d'alguna manera, i salvant distàncies, el seu relat no resulta gaire allunyat en relació amb la ciutat actual (sempre que es visitin segons quines parts, a l'est i al sud, especialment), i s'hi comprova que determinades condicions de feina en els populars mercats al carrer guarden una semblança vergonyosa amb les que el mateix Dickens va descriure i també experimentar amb 12 anys, quan els seus pares van ser empresonats per impagament de deutes, ell va ser tret de l'escola on estudiava i va haver de passar mesos treballant en una infecta fàbrica de betums, lloc d'inspiració per a part de les ja esmentades Grans esperances i David Copperfield. Potser el seu geni no deu res a aquest episodi, però sí la visió que va transmetre de la seva societat.

Abans d'esdevenir el famós escriptor en què es convertiria, amb només 24 anys, i després de refer-se dels tràngols pels quals va passar la família, el jove Dickens va treballar de noi dels encàrrecs en un despatx d'advocats i més tard, com a periodista –mal pagat, sigui dit de passada–, primer de The Mirror of Parliament i a The True Sun i, més tard, a partir de 1836, al Morning Chronicle, on s'iniciaria en la crònica parlamentària i la informació de tribunals.