Per fer-hi sopes (fredes)
La proposta de les editorials per aquest estiu és variada, però dominen els receptaris i els autors mediàtics
Hi ha dues novetats d'aquest 2009 que fan molt estiu. Per als interessats en l'operació estiu- biquini-platja, el primer ha de ser Raons de pes, de Pilar Senpau, editat per Pòrtic. L'autora explica el que cal saber per aprimar-se en vint-i-sis respostes a vint-i-sis capítols recurrents. L'altra és el divertit Javier de las Muelas Cocktails&Drinks Book, una mena d'enciclopèdia de la cocteleria, editat Planeta. Ideal per als aficionats a la gastronomia més renyits amb els fogons. és considerat un dels millors bàrman del món, creador d'establiments mítics de Barcelona, amb el Dry Martini, el Gimlet o el Nick Havanna.
La novetat més nova d'aquest estiu acaba de sortir de la premsa. La treu Columna: Cuinetes. La tradició de pares a fills, del cuiner Fermí Puig, un llibre dels que podríem anomenar mediàtics: és un recull de les receptes d'El món a RAC-1, amb un pròleg de Jordi Basté.
Cossetània, l'editorial més prolífic del sector gastronòmic del país té a les llibreries Els millors plats de l'Àvia Remei. Trucs i recomanacions, de Remei Ribas Aguilera. Un llibre per tota la vida: l'espectacular Sabor ampurdanés. Los mejores platos de la cocina del Baix Empordà,del polifacètic Pere Bahí, de Palafrugell, i editat per Ediciones Omega.
LA TRIA
El cànon de la gastronomia
Els que no gosen aventurar-se en les novetats editorials recorren sempre als clàssics. Del nostre cànon i del cànon universal hi ha molt de material editat de venda al públic. Hi ha un llibre inevitable, necessari com el pa que mengem: El Libre de Sent Soví, del segle XIV, un dels primers llibres de cuina publicats a Europa d'ençà de l'època imperial romana. De les edicions modernes que se n'han fet, les d'Editorial Barcino són les més difoses.
El segon llibre ineludible és el Libre del Coch, del mestre Robert de Nola, editat abans del 1491. Curial Edicions Catalanes ha estat l'editora del llibre de cuina més important d'occident en el segle XVI.
Igualment, Curial ha testat l'editora de Com usar bé de beure e menjar, extracte d'interès gastronòmic del Terç del Cristià, en concret dels capítols 350 a 397 del franciscà gironí Francesc Eiximenis, traspassat el 1409 a Perpinyà.
Fins a la Renaixença no tornarem a trobar un llibre de cuina catalana imprescindible: El primer serà La Cuynera Catalana. Regles útils, fàcils, segures i econòmiques per cuinar bé, editat el 1851i reeditat en versió catalana normalitzada el 2009 per Cossetània Edicions. Altafulla n'havia fet una edició facsímil el 1996, per la qual cosa és més que recomanable tenir-los tots dos i llegir-los alhora.
Altafulla també és editora d'un altre imprescindible: El llibre de la cuina catalana, de Ferran Agulló. El més conegut de la nostra biblioteca gastronòmica és El que hem menjat, de Josep Pla. És el més invocat, com si tot el que digués Pla fos cert. I Néstor Luján: el Diccionari Luján de gastronomia catalana, del 1990. I és clar, L'art del menjar a Catalunya, del 1977, de Manolo Vázquez Montalbán, que inaugura un nou cicle.
I, per acabar, el primer de tots, De Re Coquinaria, de Marcus Gavius Apicius, del segle I. La versió ha de ser L'Art de la cuina, la traducció de Joan Gómez Pallarès per a la Bernat Metge, la col·lecció més canònica.