La Universitat de Florida (I)

És una institució de prestigi als Estats Units. Està entre les cinc més grans i és la vuitena quant a pressupostos (4,7 mil milions de dòlars l'any). També és cèlebre per haver inventat la beguda dels esportistes, Gatorade. Els d'elit hi van a entrenar. És pública, la qual cosa significa que els seus programes educatius s'adscriuen a la normativa legal de l'estat on se situa; en aquest cas, el “Sud profund”.

Ben de matí ve Elisabet, la meua amfitriona, a despertar-me. L'oratge encara és suau quan eixim camí del campus. Encara que de grandària considerable, es pot recórrer en hora i mitja a peu. Depenent dels possibles i l'edat, els usuaris hi acudeixen amb cotxe, autobús o bicicleta.

El Colloquiumal qual he estat convidada com a Keynote Speaker tindrà lloc a la Ritz Union. Com la majoria d'edificis d'aquesta universitat, és de fusta recoberta de rajola roja. Recorda l'urbanisme anglosaxó —que ací és pura aparença— i que se'm fa insòlit per estar voltat de luxuriants boscos tropicals. Cada construcció rep el nom de l'sponsor que va pagar per ella. En el nostre cas, el senyor Ritz va voler que es destinés a activitats estudiantils. És per això que s'hi celebren conferències, eleccions de l'alumnat, sessions de cinema, teatre, bolera... Hi ha, a més, un munt de botigues i restaurants que apleguen cultures culinàries de tot el món.

De tots els estudiants que hi arriben, els més destacats són els jueus. N'hi ha, per cert, una bona colla de sionistes. Pertanyen a una cultura en què la formació acadèmica és primordial. Són molt conscients de les seues obligacions i el seu és un tarannà força competitiu per tal d'aconseguir la màxima quantitat de beques. Cal aclarir que als Estats Units les beques no tenen com a destinataris primers els més pobres, sinó aquells amb les qualificacions més destacades. Normalment, doncs, solen ser els cadells d'una classe mitja alta o molt alta que vol que els seus fills vagen als millors centres universitaris, que ací són caríssims. Per això, en nàixer, obren un compte bancari on van dipositant diners per pagar els semestres 18 anys més tard. Ara mateix, a la Universitat de Florida, un semestre pot costar entre 40.000 i 60.000 dòlars. Sense comptar amb les despeses que comporta l'habitatge, el menjar, el material d'estudi... Una beca és una “estrella” en el currículum i cal posar-se'n prou a la faltriquera si hom vol un bon treball en acabar la carrera. A les famílies humils se'ls fa difícil, per no dir impossible, accedir-hi, perquè no tenen temps per a ocupar-se dels fills a causa de jornades laborals duríssimes ni tampoc diners per a dur-los a escoles privades de prestigi, primer pas per a entrar-hi.

Tornant al cas dels jueus d'ací, encara que provinents de famílies riques, solen ser més madurs i responsables que els seus col·legues i fan per independitzar-se econòmicament dels pares al més aviat possible.

En el Departament de Llengües Peninsulars, l'àmbit lingüístic té prou més “clientela” que no pas el literari. Sembla que és una “moda” general a tot el país. I la Universitat de Florida s'ha posat com a objectiu convertir-la en un referent modèlic. Ací manen els diners i cal “treballar-se” el personal que en tinga.

El Colloquium, a més de les conferències oficials, presenta un munt d'activitats complementàries dins del campus i fora: recitals de poesia, concerts, meses de discussió i projectes de futur entre participants de diferents universitats i països.

Una experiència ben agradable per a mi ha estat entrar en contacte amb un munt d'estudiants de català que tenen un coneixement i ús de la nostra llengua excel·lent. Un d'ells el parla prou millor que no pas jo i altres catalanoparlants. I això que tan sols ha estat un cop al país. Gràcies, com no, a una beca per a un curs d'estiu a la Universitat de Barcelona.