L'«smog» ecologista

A principis d'any, no em va estranyar gens que gairebé ningú no es fes ressò de l'informe de la Universitat d'Illinois que assenyalava que l'Àrtic havia recuperat la massa de gel que tenia el 1979. El Corriere della Sera (5 de gener de 2009) va ser, que jo sàpiga, l'únic diari europeu que va tractar la notícia amb el relleu que es mereix. Quan l'any 2000 l'oceanògraf James McCarthy i l'antropòleg Malcom McKenna van constatar que l'Àrtic havia perdut una important quantitat de gel, les alarmes mediàtiques es van disparar arreu: el canvi climàtic i les seves catastròfiques conseqüències ja eren a la cantonada. Ara, quan l'Àrtic ha recuperat tot el perdut i més, la notícia no és notícia. Un silenci que, d'altra banda, no és cap novetat. ¿O és que s'ha parlat gaire d'informes com el de Christopher Monckton –Climate chaos? Don't believe it?–, el del Fraser Institute de Canadà –Independent Summary for Policymakers, coordinat per Ross McKitrick–, el del National Research Council dels Estats Units, el del Centre Nacional d'Oceonografia de Londres, o el del Consejo Superior de Investigaciones Científicas espanyol –Proyecto Año Polar Internacional 2007–, que formulen hipòtesis diferents a les del Panell Internacional de Canvi Climàtic i contradiuen les veritats oficials de l'ecologisme? D'aquests informes, gairebé ningú no n'ha dit res. En canvi, un pamflet com el d'Al Gore (Una veritat incòmoda), manipulador de dades i mentider en les seves conclusions, va ser esbombat a tort i a dret. I no sols això, sinó que el Ministerio de Medio Ambiente espanyol en va comprar 30.000 còpies –preu: 500.000 euros– per ser difós a les escoles. Parlant de pamflets i manipulació, aquesta multinacional de l'espectacle, i grup de pressió, que és Greenpeace ha aconseguit que el seu terrorífic llibre il·lustrat PhotoClima sigui la representació plàstica –la veritat oficial– del que diuen que succeirà si no fem cas del que demana –és a dir, exigeix– l'organització ecologista.

Arribats aquí, convé preguntar-se per què el moviment ecologista gaudeix d'una credibilitat sense fissures i, en canvi, els crítics –és a dir, qui planteja hipòtesis diferents que cal confirmar o refutar: senyores i senyors: així funciona la ciència– són menystinguts, ridiculitzats o insultats quan, per exemple, se'ls desqualifica amb un terme tan negativament connotat com és el de negacionistes. En definitiva, ¿on rau l'èxit –si us plau: cal no confondre ecologia amb ecologisme– del moviment ecologista? A tall d'hipòtesi, el secret de l'èxit del moviment ecologista es trobaria en el seu caràcter religiós. Si una religió és el conjunt de creences, d'actituds i de pràctiques que relacionen les persones amb un déu i amb les coses considerades sagrades, si una religió és això, l'ecologisme és la religió de qui adora la divinitat Terra i la deessa Sostenibilitat i passa a l'acció per evitar l'apocalipsi i l'infern tot redimint la naturalesa i els sers humans caiguts per culpa del productivisme i el consumisme capitalistes. L'ecologisme, com tota religió, té els seus dogmes, ritus, símbols, temples i festes. I, per descomptat, els seus textos sagrats, missioners, màrtirs, místics, profetes, falsos profetes, heretges i cismes. I per arrodonir el secret de l'ecologisme, no hem d'oblidar un parell de detalls que fan que estiguem davant d'una religió/ideologia dotada de trets específics que la predestinen a l'èxit de públic i audiència: l'ecologisme és una ideologia substitutòria que ocupa la vacant deixada per la fallida del discurs marxista, cosa que fa que arreplegui molts creients d'esquerra orfes d'església i projecte anticapitalistes; l'ecologisme és una ideologia pasteuritzada que aposta per les causes prèviament guanyades, cosa que en una societat indolora com la nostra genera moltes adhesions en qui combrega amb la retòrica ingènua de les societats justes, participatives, sostenibles i pacífiques.

El perill de la ideologia ecologista –es pot defensar el medi ambient sense ser ecologista–, més enllà del seu regust retro i preindustrial, es troba en un discurs i una proposta que, a més de jugar obscenament amb la por a l'Apocalipsi, no admet la figura del dissident. Convé protegir-se d'un fonamentalisme ecologista –il·luminat, maniqueu, absolutitzador, mil·lennarista, moralista i excloent– que, a la manera del pensament únic, pretén crear un inobjectable contramodel social que, afirmant-se científic, vol organitzar les relacions entre societat, biologia, economia, cultura i política. D'això n'hauríem de dir l'smog ecologista. Smog: boira baixa, espessa i pesant.