Brindis final entre arcades

País ric en cafè, cacau, fruits variats i sucre de canya, presenta una interessant aportació de begudes.Les més populars són els sucs, els liquats i les llimonades. Amb compte, però, els estómacs occidentals no habituats a les seues aigües.

Els sucs —anomenats per ells “jugos”— són de fruites o verdures fresques; els liquats, batuts dels mateixos productes; encara que el bàsic és una barreja d'aigua ensucrada i fruites. La “limonada” n'és una varietat amb suc de llima. És la més popular de totes tres. Vora mar, però, és l'aigua de coco la que guanya la partida. Pots trobar-la pertot arreu.

Malgrat ser importants productors de cacau, no hi he vist ningú assaborint una tassa de xocolata. Potser perquè en trauen més exportant-lo. Durant el període clàssic de la civilització maia, les classes altes la prenien calenta i molt amarga en cerimònies especials. La seua enorme càrrega proteínica i la capacitat per a facilitar la segregació d'endorfines —que potencien la sensació de plaer— els devia fer pensar que els déus hi tenien alguna cosa a veure.

Ja he dit en un altre lloc que Guatemala cultiva un dels millors cafès del món. Intens, aspre i gruixut. Ara bé, no en consumeixen massa, els guatemalencs. En tot cas, prefereixen l'instantani o les infusions d'herbes.

Encara que la cervesa s'ha convertit en la beguda nacional, hi arribà gràcies als alemanys que hi vingueren a finals del segle XIX. Les més populars són la Gallo i la Cabro. Hi ha més entusiastes de la primera que no pas de la segona, encara que és més fosca i gustosa. De la barreja de cervesa amb altres ingredients, han sorgit resultats creatius i una mica trapelles. A Antigua vaig assaborir una Michelena Gallo, combinat de la cervesa d'aquest nom amb suc de tomaca, llima, xili, salsa anglesa i sal. Una autèntica bomba de profunditat.

Entre les begudes amb major graduació alcohòlica, el rom és la més popular. N'hi ha algun de nacional ben bo. També ho és l'aiguardent, molt fort, però beguda de pobres segons ells mateixos diuen; és a dir, de tothom. Abunda a les cantines. També hi ha combinats de begudes alcohòliques potents amb fruites, com el ponx, que a Guatemala s'elabora amb suc de pinya o coco i rom i se serveix calent.

El guatemalenc beu sol o acompanyat, enmig del carrer o en bars i cantines. Però no és tan “visible” socialment la seua presència con s'esdevé entre nosaltres; ni tampoc en “trascolen” tant les dones com els homes.

Al guatemalenc li agrada eixir. Potser jo n'he vistos molts pel carrer i viatjant d'una punta a l'altra del país. Eren les festes de Nadal, quan tothom torna als orígens —que no solen ser precisament la capital—, i estació seca. Però em deien els amics que tothom surt a tothora i que sempre estan petant la xerrada amb el primer amb qui s'hi troben.

Si l'eixida és per fer festa, llocs freqüentats són els locals de copes, gairebé exclusius per a homes. Però més populars són les cantines, llocs de reunió del veïnat masculí on tothom beu fins caure a terra, que és on sol restar fins l'endemà. Les begudes en són de baixa qualitat, però se les empassen bé mentre senten i canten “rancheras”. Per raons òbvies, no són visitades per dones.

Els bars, una categoria una mica superior, estan totalment occidentalitzats; ara bé, en viles i pobles són llocs de reunió sols per a homes. L'elenc femení que els acompanya està format per prostitutes. És el que ocorre també als clubs nocturns d'arreu del país.

Les discoteques són iguals que les nostres i hi acullen tots els gèneres i classes socials.

M'acomiade del país a Las Cien Puertas, local alternatiu per als bohemis de la capital. S'hi toca la guitarra, s'hi canta i s'hi reciten versos, s'hi pinten graffittis i còmics, s'hi riu sense pors i s'hi menja “regio”, com dirien ells. Forma part d'una galeria una mica desgavellada que se suposa té cent portes per on accedir a locals de tota mena. Ara mateix un sòlid enreixat la separa del carrer. La vida és, ja ho sabem, cada cop més perillosa. Las Cien Puertas és propietat de Carlo, el meu guia del principi, i és el primer lloc on vaig “desembarcar” en arribar a Guatemala. Tanque, doncs, cercle. Simbòlicament. Tal vegada signifique que no hi tornaré més. Que ja no hi cal. O potser que hi tornaré a obrir-ne un altre. Qui en sap, de les coses de la vida!