La fila dels senyors

Dissabte passat l'Auditori gironí era ple com un ou. Un públic expectant, entusiasta, multitudinari i rendit incondicionalment, és a dir, un públic de pares i avis preparats per contemplar embadalits l'artista de cada casa, s'havia reunit davant les portes exteriors una bona estona abans de l'obertura. I novament, superada la primera frontera, davant de les portes interiors durant prou minuts perquè els que formaven la llarguíssima cua tinguessin temps d'inquietar-se i dirigir algunes mirades receloses als que hi intentaven accedir sense respectar el torn. Som gent civilitzada i cap d'aquelles lleus tensions va derivar en conflicte, però a l'ambient es va instal·lar la sensació que calia combatre per cada un dels seients i que res estava garantit. Les masses en aquestes circumstàncies noten el remot crit de la selva i l'accés a la platea, qui més qui menys, el va fer serrant les dents. Ja es poden imaginar l'estampa. L'ocasió i l'escenari eren excepcionals: el concert de final de curs dels alumnes de l'Escola de Música del Gironès a l'Auditori. En cinc minutets la sala va quedar atapeïda de mamífers carregats amb tecnologia digital prestos a immortalitzar l'actuació dels seus. Absolutament totes les butaques estaven ocupades si exceptuem set files, segurament les millors. Set files perfectament situades al centre de la platea i a l'alçada justa, ni massa lluny, ni massa a prop. S'havien reservat per als regidors dels 15 municipis participants i per als membres del Consell Comarcal i no sabem si per exigència dels polítics o per servilisme dels organitzadors. La major part d'aquelles cadires van quedar lliures, i les que es varen ocupar ho varen ser per regidors, o consellers i família, a menys que aquests càrrecs es puguin exercir des dels 7 anys fins molts més enllà de la jubilació. Les generalitzacions són sempre injustes i també ho són quan s'esmenta la classe política com una espècie homogènia de la qual es poden dir alhora tota mena de penjaments. Ni tots són iguals, ni tenen l'exclusiva de la perversitat, però no faig cap descobriment si afirmo que, ara mateix i en general, el prestigi del gremi no està en el seu moment més dolç. Ja saben: els incompliments, el sectarisme, l'avidesa pel poder. Sorprèn, doncs, que amb aquest clima, amb aquesta tensió ambiental, sota la mirada suspicaç de centenars d'electors (actius o no), no només es rabegessin en el privilegi de la reserva, sinó que ho fessin de la forma més altiva que es coneix, que és menyspreant-la. No se n'adonen que després d'haver estat cobejades per la resta del públic amb tanta ànsia, aquelles butaques buides indignaven? No veuen que aquella forma principesca d'arribar tard sense sotmetre's a la vulgaritat de les cues i de fer-se acompanyar per la família com si no es tractés de càrrecs polítics sinó de castes, és summament impopular? O és que potser se'ls en fot? El festival va incloure referències elogioses als 20 anys de l'Escola de Música del Gironès.

L'acte convidava a la satisfacció i és natural que ens felicitéssim pels 800 alumnes, pels fruits i per la consolidació d'un projecte iniciat en un erm. Però l'aportació pública continua essent insuficient i la música continua essent una opció caríssima, selectiva i elitista, que descansa en la voluntat d'alguns pares que encara creuen en una determinada formació cultural, en professors mal pagats que estimen la seva feina i en alguns voluntaris abnegats que hi destinen hores i esforços. Gent que mai hauria menyspreat el privilegi d'una reserva al millor lloc de la platea.