Aiguamolls eterns

Després d'una nit fent barrila, el silenci dels carrers buits a primera hora del matí esdevé un paradís en suspensió. Asseguda al jardí tropical del meu edifici colonial de fusta color crema de finals del XIX, consulte un mapa de carreteres davant un cafè. A través de la vegetació brolla la brisa. L'oratge tornarà a ser esplèndid també hui. L'aire encara subtil acarona vergonyós la pell; el so dels ocells, l'oïda.

L'objectiu és arribar a Homestead per visitar demà els Everglades. En eixir de KeyWest, m'equivoque de carretera i em tope amb les platges. El terra és grisenc i les aigües maragda, transparents i càlides. Aus i peixos governen pacíficament aquesta costa baixa. De tornada a la carretera de l'estret, una baixada de sucre en sang m'ha obligat a aturar-me davant una peculiar cafeteria on prenc un “cafè cubà”. Els propietaris són immigrats de tercera generació. Em posen al davant un bol enorme curull de cafè tacat de llet i sadollat amb uns quants quilos de sucre. Mentre intente engolir aquesta bomba en profunditat, petem la xerrada com si el món també s'hagués quedat en suspensió. Somien tornar a Cuba quan els Castro muiren.

Les carreteres que vaig travessant esdevenen una plana d'arestes monòtones on la calor augmenta la sensació de buidor a l'estómac. Encara que incorporada a una autopista interestatal, amb un munt de carrils a banda i banda, he de mantenir la velocitat sota control. Corro el perill d'ésser multada per alguna parella de xèrifs. Ningú no els hi veu, però sempre hi són. Com la percepció calvinista d'autoculpabilitat de la gent del país.

Arribe a Homestead una mica després de migdia. Aquesta població de vora 35.000 habitants, en té un 40% per sota del llindar de la pobresa. Pertany al comtat de Miami-Dade i està entre el Parc Nacional de Biscayne a l'est i els Everglades a l'oest. Va ser suburbi de Miami i de sempre ha estat una àrea agrícola. Per tant, “Sud profund”.

El meu habitatge és una construcció impersonal i fosca que s'eleva sobre la planúria. Al davant, un centre comercial immens el repta engrescador. Decidesc explorar el territori. Hi ha un munt d'urbanitzacions formades per residències unifamiliars de fusta. Els murs apareixen “decorats” amb pedra. Som al món de les aparences. Les cases són enormes; els jardins, minúsculs. Tot està impol·lut. Continua sobtant-me el fet que no hi veus ningú per carrers i senderes; ara mateix, però, uns quants bojos corrent per tal de descarregar la tensió d'estar catorze hores seguides treballant. És un dels “regals” d'aquesta societat tan individualista. A mesura que vaig coneixent el país, estic cada cop més convençuda que és producte de la seua profunda por a qualsevol tipus de contacte.

L'endemà a primera hora em dirigesc al Parc Nacional dels Everglades —en català, “aiguamolls eterns”—, situat al sud-est del país. Té una superfície de 6.104 quilòmetres quadrats i és el tercer més gran. Ha estat declarat Reserva de la Biosfera, Patrimoni de la Humanitat i Zona Humida d'Importància Internacional. Va ser creat per a protegir un ecosistema fràgil i és fruit del llac Okeechobee, creat pel riu Kissimmee. Hi ha més de 700 espècies d'animals, unes trenta-sis amenaçades o protegides, com ara la pantera de Florida o el cocodril americà. Tota l'aigua dolça del sud de l'estat es recarrega allí.

La carretera que el recorre té vora 65 quilòmetres. La velocitat permesa està entre 35 i 55 milles per hora. Hom pot travessar-lo en una hora si no s'atura. Però es tracta d'aturar-s'hi i passejar pel mig de tanta esplendor vegetal i animal, malgrat un sol abrasador, una humitat angoixant i un exèrcit ingent de mosquits.

Abandone el parc amb un cert sentiment de frustració, ja que m'hauria agradat romandre-hi un parell de dies. És cert que no hi ha hotels i que cal recórrer al càmping, però disposa d'un munt d'indrets d'una bellesa excepcional, sobretot perquè poden ser gaudits en mig d'un silenci i una solitud corprenedors. Després de reflexionar sobre el diví i l'humà en aquestes terres amarades d'aigua i llum, emprenc la tornada a Miami. Cal prendre l'avió a darrera hora del vespre. Demà m'espera Gainesville.