Estadística mal aplicada
Encara no ens hem refet de l'ensurt provocat pels resultats de les proves d'avaluació de quart d'ESO, que ja tenim aquí les proves de competències bàsiques que, com cada any, han realitzat els alumnes de sisè de primària per donar compliment al desplegament normatiu que regula l'avaluació dels ensenyaments obligatoris i que, conjuntament amb l'avaluació diagnòstica de quart de primària i de tercer d'ESO, les PISA i la rècula d'informes sociodemogràfics de la Fundació Jaume Bofill, converteixen els nostres alumnes en uns infants més auditats que el Banc Central Europeu.
Em sembla del tot necessari que el sistema estableixi mecanismes d'avaluació dels resultats, sempre que serveixi per alguna cosa més que per elaborar indicadors, analitzar resultats, comparar dades entre països i copiar elements aïllats que, ens sembla, expliquen el seu èxit.
L'estadística aplicada a l'educació hauria de servir per dissenyar un sistema escolar autònom que conflueixi amb la seva cultura i sistema social de referència, també per establir estratègies pròpies de millora dels resultats basades en la pedagogia, no en la normativa ni en les dades. L'estadística mal aplicada, l'obsessió per posicionar-nos en el rànquing del top ten i la lectura parcial de les dades ens han dut a experimentar amb el currículum, les subvencions, l'autonomia de centres, els horaris, l'avaluació…ho hem canviat absolutament tot, però el resultat és que seguim navegant a la deriva.
Estupefacta m'ha deixat el ministre Wert amb la seva interpretació de les dades de l'OCDE amb relació a les ràtios: que països amb millors resultats tinguin ràtios elevades, el fa concloure que les ràtios petites no són un element de millora dels resultats. Potser el ministre no s'ha llegit tot l'informe, però ha passat per alt la preparació que han rebut els docents d'aquests països per detectar problemes d'aprenentatge i fer una intervenció adequada dins de l'aula, no havent de derivar als nanos al psicòleg, com fem nosaltres. Que un docent amb aquesta formació en una aula de 30 alumnes sigui més eficient que un amb preparació insuficient en una classe de 20, em resulta evident. Però sumar ràtios elevades amb la incapacitat per detectar i tractar problemes d'aprenentatge em sembla una bomba de rellotgeria.
Perseguir la raó de l'èxit dels països capdavanters a PISA no farà sinó abocar-nos a més fracàs, sobretot després de veure que països amb polítiques educatives oposades obtenen resultats molt similars.
La clau de l'èxit no està en el sistema sinó en el fet que el conjunt de la societat s'ha posat d'acord en els valors que vol transmetre. Corea, que veu l'escola com una eina de desenvolupament econòmic, ha dissenyat un sistema escolar selectiu; mentre que Finlàndia, que la veu com a font de desenvolupament humà, ha creat un sistema igualitari. No hi ha recepta a copiar, perquè no hi ha cap element que en si mateix garanteixi l'eficiència. Sí que hi ha alguna cosa a perseguir, i és la necessitat de crear un sistema escolar soluble en el conjunt del sistema social. I aquesta seria la raó de ser de tanta estadística.