Professors políticament correctes

Els Estats Units són un país on ningú no “va al gra” per avançat; “pararia” agressiu en excés. Per això les relacions entre el personal universitari són ben políticament correctes. A tall d'exemple, les reunions departamentals. Si no hi ha una coincidència de principi, i això seria prou inusual, poden trigar hores a resoldre la qüestió més senzilla. El “proposant” d'un projecte qualsevol rep de primer la felicitació —d'una cordialitat extrema; anglosaxona en diríem— dels restants membres. Ara bé, aquesta se seguirà d'un “però...” i un altre i un altre. I, al capdavall, tot se n'anirà en orris. Tanmateix, en cap moment no es plantejaran ésser francs i directes. El procés esdevé així una batalla soterrada entre defensors i oponents que pot allargar-se ad infinitum sense ni tan sols un gest o una elevació del to de veu. No cal anar massa lluny per endevinar el grau de violència reprimida i d'estrès que aquesta actitud genera. En casos extrems pot arribar a tragèdia. I no estic pas exagerant.

N'hi ha prou que un psicòtic se senta agredit intel·lectualment per una cadena de “peròs...” i tinga a mà un arma de foc i ja tenim la falla a punt de cremar. Amb tot i això, en situacions d'una certa normalitat, tan sols s'arriba a límits que per a nosaltres en tot cas resultarien una mica extravagants.

Ho he dit sovint: estem davant una cultura individualista que “conrea” l'aïllament i la insolidaritat. El cooperativisme es queda per a les activitats pròpies del voluntariat, que ho són per decisió personal; això sí, hi són força populars. Aquest és un país de drets individuals; Europa, fins no fa molt, de civils. Es comprén, doncs, que no “empatitzen” massa amb els usuaris de la cultura mediterrània, malgrat que ens estem apropant perillosament a la seua. Ésser directes i amants de l'àgora no hi és una bona targeta de presentació.

L'àmbit laboral universitari acostuma a generar gruixudes piles de qüestionaris on els “qüestionats” vessen el que pensen i —gairebé m'arriscaria a assegurar— el que senten. Per tal d'evitar dir res “en presència” d'altri. Ho vaig capir gràcies a una anècdota que m'hi van contar. No feia molt que la cap d'un departament havia decidit que la darrera pregunta d'un examen no comptabilitzara numèricament. Tan sols pretenia saber què opinava l'examinand de l'exercici realitzat. I ordenà als col·legues que feren el mateix. Una professora els ho comunicà als alumnes a fi que pogueren contestar amb trellat.Una setmana més tard va rebre una convocatòria del College: havia d'explicar per què havia actuat així, ja que la seua cap l'havia denunciada i exigia que fóra expulsada del programa del doctorat. Sortosament, els aclariments que donà i el suport dels companys li permeteren eixir-se'n. El tast va ser amarg; la responsable del departament en tot moment havia estat aparentment cordial amb ella i mai no li havia manifestat cap oposició... “en presència”.

El problema s'agreuja a causa de l'endogàmia universitària, ben semblant a la que hi ha arreu del món. Però allí sembla bastant exacerbada perquè la relació entre col·legues no s'acaba al campus, sinó que continuen en contacte durant el lleure tot reunint-se per a barbacoes, copes, etc. I, si no, es tanquen a casa, que no estan fets a una vida com la nostra —d'abans de la crisi, és clar. No podem pas oblidar que són gent que no triga massa a fer la maleta i anar-se'n a viure a una altra ciutat, que pot estar ben allunyada de l'anterior. No hi ha un arrelament al medi. Vies de comunicació a l'abast són amb parroquians de la mateixa confessió religiosa —si són creients— o amb les famílies dels amics dels seus fills, si en tenen. Ben difícil, doncs. Ara bé, els queden les xarxes socials, internet i la televisió. Bé que nosaltres no trigarem massa a arribar-hi, sobretot pel que fa a les primeres, en mans cada cop més d'una garba de narcisistes globalitzats.