Cafè català a la Universitat de Florida

Potser una de les darreres impressions que em restarà de Gainesville ara per ara siga la d'una població “a dues bandes”. En una, el grup format per immigrants europeus que tragueren fora els indígenes i esdevingueren amos de terres i ànimes. En l'altra, els usuaris de la Universitat de Florida, població encastada artificialment, vinguda de Déu sap on, amb algun sector culte i cosmopolita. Els uns hi viuen al marge dels altres. Hi ha, però, trets comuns. Com ara la seua evitació comunicativa amb estranys. Pot arribar a extrems sorprenents per a nosaltres, gent de carrer i plaça.

Recorde que, en la darrera barbacoa, on s'aplegava una quinzena de comensals, dues convidades que pertanyien a un altre college no intercanviaren ni tan sols una mirada amb els tretze restants. I això que la sangria del Mississipí va córrer a dojo. I hi havia gent dels dos sexes i d'edats semblants.

De la Universitat n'hi ha unes poques més. La primera és el gest malenconiós dels seus superbs arbres mil·lenaris, les fulles dels quals pengen fins a terra, condemnats com he dit en un altre moment, a mort. La segona està relacionada amb un conjunt de gegantines parelles escultòriques heterosexuals que s'erigeixen enmig les clarianes del campus. Tenen una certa ressemblança amb els nostres ninots de falla. El seu posat era romàntic i em recordà la pel·lícula Gonewith the wind. Preguntats els entesos pel motiu de tan mal gust, em digueren que volien gravar a foc en la retina del jovent universitari la idea que no hi havia res de més desitjable que assolir l'estat d'una parella heterosexual. A continuació, hi afegiren que no fa massa encara, un dels esports dels mascles de la contrada era anar a caçar homosexuals les nits dels caps de setmana.

No crec que oblide tampoc el “cafè català” dels divendres. Cap a les tres de la vesprada, els alumnes matriculats en català es reuneixen amb la seua professora en una de les sales del college per parlar d'allò que seria”políticament incorrecte” en una classe “normal”, com ara els costums sexuals, el vessant independentista o les creences religioses... dels catalanoparlants. Cada u hi aporta quelcom: cafè, pastes, refrescos, una conversa estimulant... i els ànims, deixondits.

Quant a les ponències, em vaig sentir gratament sorpresa en una quan vaig saber que, a Menorca, en voler imposar els Borbons el castellà com a única llengua oficial, van aconseguir tot el contrari: que el castellà que parlaven uns pocs rebés la influència definitiva i definitòria del català menorquí.

El darrer sopar ha estat en un edifici universitari de noble disposició: maó fosc de color roig les façanes i recobert de fusta per dins. Hi érem vint-i-cinc persones una mica remullades pel ruixat que acabava de caure, però felices i refrescades. Hi era tothom del Departament de Llengües Peninsulars. Hi fórem amenitzats per la interpretació al piano d'unes quantes peces nostres pel director d'un conservatori basc que també formava part del congrés.

En retirar-se els caps del Departament, la gent jove i no tan jove decidírem celebrar el comiat al pub més popular de Gainesville. Hi era tothom que calia i la cervesa i els “Manhattan” corregueren a dojo.

Mirant enrere pense que seria una pobra cloenda destacar-ne tan sols llur doble moral o el caire passiu de la seua agressivitat. Hi ha també el fet que són emprenedors i entestats a progressar. Que no hi ha prou amb queixar-se o conformar-se amb un resultat mediocre. Proven i proven fins eixir-se'n. Per això no estan patint la crisi de la mateixa forma. A més a més, tenen un gran sentit de l'estalvi i, si no poden anar de bar o viatjar, conviden a casa i fan excursions pel veïnat. I tenen, sobretot, un perspicaç sentit de l'humor que és un gaudi tastar.