Vocació d'artista
La idea d'obrir un local en què la gastronomia i l'art s'ajuntessin va ser tota una novetat a la Girona del 1979, una idea a què han mantingut una fidelitat absoluta durant més de tres dècades
A l'origen de la Penyora hi ha una història d'amor. Hi ha un viatge en tren, de París a Barcelona, a final de setembre, i una entrada espectacular pel nord de Girona, amb la paret pètria de la catedral a un costat i a l'altre la massa vegetal de la devesa, amb els primers colors tardorals. També hi ha la convicció que seria un bon lloc per viure-hi. Després, una sèrie de coincidències i casualitats van fer que el desig es fes realitat, i al 1979, dos barcelonins, en Lluís i la Consol, van obrir el restaurant La Penyora, al número 3 del carrer Nou del Teatre. Ni en Lluís volia fer d'advocat ni la Consol volia continuar amb la seva feina. Els ingredients per començar l'aventura estaven servits.
El local el van trobar a través d'uns amics que regentaven el Freaks, un bar de la ciutat molt popular en aquells anys. “Havia estat una antiga perruqueria”, explica la Consol. “El local del costat era una floristeria i més amunt hi havia un bar de putes. Al principi es deia Tànger i era força tronat. Més endavant, ho van endreçar un mica, les nenes van millorar i en van canviar el nom per Montecarlo. Varen pujar d'estatus.”
En Lluís i la Consol tenen les feines ben parcel·lades. En Lluís es fa càrrec de la cuina i de la compra, i la Consol, dels tracte amb els clients i de les activitats culturals, que són una part molt important de la personalitat del local. “La cultura és una vacuna per poder funcionar pel món” assegura la Consol. “Pensem que som uns privilegiats perquè tenim accés a la cultura i perquè podem escollir la forma de viure. El nostre objectiu ha estat retornar a la societat part d'aquests privilegis a través d'activitats culturals. Fa més de 40 anys que fem cultura gratis. Quan anem a les presons, no ens paguen ni la gasolina dels cotxes. Des del primer dia vàrem començar amb les exposicions al local, i ben aviat vàrem contactar amb el món cultural gironí a través de conferències, presentacions literàries, etc. Durant molts anys ho hem estat fent de manera totalment espontània, però a mesura que les activitats han anat agafant envergadura les coses s'han complicat i ens hem vist obligats a crear una associació. Des del 2010, ho fem tot a través de l'Associació Penyora Cultura”.
“Per a un restaurant és molt important comprar bé” assegura en Lluís, el responsable de passejar cada dia pel mercat i de trobar-hi els millors productes. “Probablement el peix sigui el producte més difícil. Jo vaig a diari de la plaça del Lleó i conec força bé els diferents establiments. Hi ha gent que es pensa que anant al mercat a les vuit del matí hi trobaran els millors productes i la realitat és ben diferent ja que els botiguers prefereixen vendre primer el que té una sortida més difícil i guarden el gènere millor per a més endavant.”
En Lluís va fer la carrera de dret per no desil·lusionar la família però mai no ha tingut vocació d'advocat. Va aprendre a cuinar a través de la seva mare, que era una cuinera excel·lent. “Quan vàrem obrir el local, la meva mare es va instal·lar aquí per donar-nos un cop de mà. Recordo perfectament el primer dia, amb el local ple de gom a gom. Després de menjar, la clientela va donar les gràcies a la cuinera amb un fort i llarg aplaudiment. Aquesta imatge no l'oblidaré mai.”
Creuen que una bona part de l'èxit del restaurant és perquè el que ells aportaven l'any 1979, era nou per a la ciutat de Girona. “Hi havia una bona base de cuina tradicional a la ciutat, segurament millor que l'actual. Per posar-te'n un exemple, nosaltres no podíem fer un plat de cargols perquè els cargols els menjaves tan o més bons a molts altres llocs de la ciutat. Havíem de fer altres coses per trobar el nostre raconet. En aquells moments, tan sols el Cipresaia oferia un tipus de cuina similar al que nosaltres preteníem. En Quico Viader va ser un gran mestre. Avui, a molts llocs, el que es dóna realment és càtering.”
La ubicació del restaurant al carrer Nou del Teatre va fer que la gent pensés que aquesta parella havia perdut la xaveta. “Nosaltres érem més aviat finets” assegura la Consol, “no érem dels del macuto a l'esquena i, a més, cercàvem una clientela d'un cert nivell, gent del món de l'art, la cultura i la política que no encaixava amb l'indret.” El temps els ha donat la raó i aquell carrer marginal no els ha estat cap inconvenient, al contrari, per inscriure la Penyora en les millors guies gastronòmiques que arrosseguen turistes i viatgers en aquest tros de món.