Joaquim Maria Masramon de Ventós

Arquitecte olotí, va iniciar els estudis d'arquitectura el 1926 però, a causa de la Guerra Civil, no va poder obtenir el títol fins a l'any 1940, en què va arribar a Girona per ocupar el càrrec d'arquitecte de la Diputació, que va mantenir fins al 1976.

Va deixar mostres cabdals de la seva personalitat en algunes obres notables de arquitectura religiosa, com ara les parròquies de Sant Josep de Girona i de Sant Jaume de Salt, en què va saber conjugar la modernitat amb la tradició popular, com va fer en tota l'obra civil que va bastir en uns anys difícils, en què els organismes oficials rebutjaven l'avantguardisme. Se'l recorda com l'arquitecte de la llum per la sensibilitat amb que tractava la llum dels espais interiors. Sovint va treballar en col·laboració amb altres arquitectes, com ara Joan M. de Ribot i Josep Duixans, amb qui va treballar de manera ininterrompuda des de l'any 1956 fins al 1972. A partir d'aquell any hi van cooperar el seu fill, Josep M. Masramon Ordis, i Joaquim Figa Mataró. Va desenvolupar nombrosos projectes d'obra privada, a més d'habitatges unifamiliars i plurifamiliars, edificis comercials i també arquitectura pública.