Anar-se'n de casa

Eixir de viatge i tenir la possibilitat de d'escriure-hi més endavant requereix, en el meu cas, d'un ordinador portàtil reduït; per allò de no carregar massa la motxilla. Però amb capacitat “digital” suficient, que cal ser conscienciós en la presa de notes. Mai no se sap... Malgrat saber que la major part de les transcripcions no seran útils al final.

Per a mi la travessia comença en tancar la porta de casa i posar-me la motxilla a l'esquena. Em tope amb el primer entrebanc a la parada del metropolità. Els nostres governants han tret de les cabines els venedors “a la menuda” definitivament i, si no estàs massa avesat a les màquines —o no hi funcionen— pots acabar pagant una fortuna. I després malparlem el Tercer Món!

A continuació, cal esperar-hi una bella estona a temperatures “avernals”. L'IVAM li ha pagat al xinès blanquejador de calés —ara mateix a la presó— vora mig milió d'euros per 60 fotografies, però els homes de Fabra no tenen per a aire condicionat en els serveis públics pagats per nosaltres. I després encara malparlaré dels polítics gabonesos!

L'aeroport valencià està de gom a gom, a pesar de la crisi, encara que també és cert que estem a començaments d'agost. Tampoc no hi va l'aire condicionat. L'espera en la cua del check-in de la Royal Air Marroc es fa infinita. Hom no pot fer-lo on line perquè els marroquins tenen les seues dèries. La responsable no m'ha sabut aclarir per què. Així que a cultivar la paciència, eina fonamental de tot viatger com cal.

El meu avió és vell, menut i incòmode. Va gairebé buit i, sortosament, arribem a Casablanca en una hora i quaranta minuts. Els confrares musulmans de vol hi tenen un posat seriós. Fa una setmana que ha començat el Ramadà. La ciutat marroquina és el punt d'arribada i partida de la majoria de vols de la Royal Air Marroc arreu del món.

Als aeroports marroquins, el check-in és ofici de cavallers, que les dames ja tenen prou feina a casa criant la mainada. El meu ha resultat ser prou incompetent i pretenia, a més, quedar-se amb el full de vols que jo havia imprès. Per altra banda, he tingut la percepció que tracten de forma alterosa les dones que viatgen soles. Li he demanat seient de corredor en un francès perfecte i ha fet el que li ha vingut de gust.

L'aeroport no és massa acollidor, encara que els fumadors gaudeixen d'unes consideracions desconegudes en la resta d'aeroports del món. Pretenia comprar una ampolla d'aigua, però la cambrera m'ha fet fora amb un gest que no té res a envejar els teutons. Era hora de plegar —m'ha dit—, perquè havia de preparar la celebració nocturna del Ramadà. Els islamistes s'entesten a barrejar àmbits civil i religiós. De manera semblant al que pretén el nostre ministre de Justícia, Ruiz Gallardón, i la seua colla de “catecumenals i opusians”. Espantada estic davant el que ens espera.

La cara de gos capat que li he fet al recepcionista del check-in m'ha dut com a premi la pitjor filera dels seients en un avió: la de les portes d'emergència. Convé, doncs, amainar el temperament amb gent així. S'hi bloquegen i el trànsit es fa agre. Tampoc, però, no tenen massa clares les directrius, perquè un assistent de vol m'ha dit que no era possible cap canvi encara que quedara un altre seient buit (potser deu ser més fàcil així la localització dels nostres cadàvers en cas de caure l'aparell); mentre que un altre m'ha dit que no hi havia cap problema. Ara bé, a aquest segon l'he premiat amb un somriure resplendent. He exercit les capacitats adients de tota relació complementària i no pas simètrica...

El darrer entrebanc ha estat l'actitud d'alguns viatgers que viuen el tarannà de la seua prole com si sentiren caure plugim. Un xiquet hiperactiu i una preadolescent enrabiada amb el món han decidit fer malbé el nostre periple i no han parat en la gairebé mitja dotzena d'hores que hem volat. Per sort, jo comptava amb seients buits a ambdues bandes i, finalment, he pogut descansar i preparar-me per al que no sabia que ens esperava a l'aeroport de Libreville.