Pot ser real una comèdia de gènere?

Rafael, el fill de republicans espanyols fugits a França després de la Guerra Civil, em duu a Papa Union, aparador d'autèntiques joies alimentàries. És a prop de LePatio i força sovintejat per polítics gabonesos i empresaris estrangers. Es tracta d'un conjunt de barraques de canya amb llargues taules de fusta i seients de plàstic que nodreix la clientela amb productes molt frescs. Mentre assaborim un immens peix roig de boca protuberant, torrat sobre aromàtica fusta i maridat amb un chardonnay fred i generós, constate que coneix bé tot l'Àfrica central. El peix cedeix pas de tant en tant a rodes finíssimes de banana deshidratada fregida i a un arròs intensament especiat, guarnicions ambdues obligades en aquest país. Tots tres van omplint-nos inexorablement l'estómac. Aquest àpat és, a més a més, una excepció per excel·lent i barat.

Rafael comença informant-me dels motius pels quals la Royal Air Marroc ens dificulta la vida als viatgers que hi confiem. Com volen competir amb Air France, carreguen amb l'equipatge d'altres companyies més menudes i les nostres resten per a l'endemà. A continuació, em suggereix llocs per visitar i jo vaig prenent-ne nota mentalment.

Amb la panxa plena i la calor fuetejant, m'acomiade del nou amic i comence a apamar la ciutat. Llevat de les hores centrals del dia, les temperatures solen ser suaus i la humitat no massa feixuga. Però el cel és sempre color plom i mai no hi veus el sol, encara que la lluminositat experimenta una gradació ascendent cap a migdia.

És important estar connectat amb la gent d'ací que vaig coneixent, així que compre un mòbil que em permetrà fer les trucades necessàries sense pagar massa. I encete camí vers el mercat dels artesans, al cor de la vila. Hi ha sobretot or —escandalosament car—, màscares originàries de totes les tribus gaboneses i productes artístics procedents de l'Àfrica occidental i nòrdica. M'estic una bona estona petant la xerrada amb el personal, activitat que m'apassiona quan viatge.

Cap a les sis és ja nit tancada. Al Gabon hi ha dotze hores de llum i dotze de foscor. Un munt de cossos transita voreres. Molts són forasters, sobretot de països veïns, com Senegàmbia i Ganna. Hi ha grups que han començat a celebrar els rituals propis del Ramadà, ja que la majoria són musulmans. Encara que els gabonesos no ho són originàriament, el seu president se n'ha fet per interessos polítics, ja que forma part de la Lliga Africana, on en predominen. Constate que la gent d'ací és força atractiva, de cossos esvelts i felins, pell color xocolata lluenta, rostres arrodonits i ulls grossos i ametllats. S'hi mouen lentament i sensual, sense embraviment. No mai escridassen i són amigables. Encara que les dones vesteixen “a la manera occidental”, n'hi ha prou que duen un vestit tradicional ben acolorit, i amb mocadors nugats artísticament al cap. L'elegància del caminar els dóna distinció. Gairebé totes duen el cabell allisat; aviat descobriré que són perruques. I en tenen de totes les mides i colors. Com també descobriré que l'estatus social de les gaboneses depèn del seu vestuari.

La gent ja ha eixit de la feina. Deuen estar cansats, malgrat un ritme de vida prou més lent que el nostre. Els seus horaris, a més, no són com els nostres i mai no solen acomplir-los. Cal donar-los vora una hora o hora i mitja de més respecte del que diuen. Aquesta aparent parsimònia provoca un problema de cues respectable. Hi són caòtiques. Per altra banda, els mitjans tècnics —ordinadors, ús de calculadores en botigues, etc.— són ben minsos.

Carrers i carreteres, voravies i empedrats han anat omplint-se de mica en mica de vida. És dissabte. Com puc, em protegesc del trànsit, observe bocabadada la ciutat, el món que m'envolta. De sobte, una camioneta carregada de policia em passa perillosament tallant; al darrere, una altra transporta algú que filma amb una càmera de cine; a la cua, un cotxe luxós conduït per xofer transporta una parella adulta i dos nens vestits “de cerimonial”. Seran cadells del poder o actors d'una comèdia de gènere?