Societat

Entre manglars i panteres

UNA TURISTA COMPROMESA

És ardu dormir com cal tocant a l'Equador. A causa de la humitat i els mosquits. Cal espantar-los tots dos engegant l'aire condicionat, però el soroll n'és espantós.

A les sis del matí els raigs de sol fendeixen els núvols impassiblement. M'aixeque i faig via cap al restaurant. No hi ha ningú. Asseguda davant la mar, m'hi arriba el so plàcid i dòcil de les ones, filigranes maragda aterrant sobre fina sorra xocolata. La platja és una franja estreta, però impostora, ja que avances peu i t'enfonses fins a la cintura. A poc a poc, brolla Déu sap d'on un exèrcit de cambrers formiguejant sobre tarima de fusta.

Arribe passades les nou a l'aeroport. El servei d'equipatges havia d'estar obert ja, però encara trigaran hora i mitja a descórrer cadenat. Tanmateix, tot oblidat en veure-hi la meua estimada “closca caragolera”. Ara bé, he de renunciar a presentar qualsevol queixa si vull endur-me-la. Un autèntic xantatge, el de companyia aèria i aeroport.

Després de deixar la motxilla a Le Patio, me'n vaig a Porte Môle per tal de prendre una navette que em duga a Pointe Denis i el Parc Natural de Pongara; tots dos, a l'altra banda de l'Estuari. La primera va assolir fama gràcies al rei Denis, personatge estrafolari força ric gràcies al fructífer comerç d'esclaus que hi va desenvolupar. Hui és punt de trobada de “notables”, tant expatriats com nacionals.

A PorteMôle s'enceta un diàleg de sordmuts entre els qui volen estafar-me i jo. Pretenen cobrar-me quatre cops més de l'habitual a canvi, diuen, d'assegurar-me hotel per a dormir i tornada certa l'endemà, ja que a Libreville el weekendva de dissabte a dimarts i ni tan sols les barques mouen rem. Un nadiu em diu a cau d'orella que no em preocupe pel llit, ja que el nombre d'hostals ha augmentat espectacularment els darrers deu anys. Finalment, prenc la navette, curulla de personal, sobretot francesos residents.

Pointe Denis és popular perquè hi van a pondre les tortugues luth. Tanmateix, ho fan de setembre a març i, en agost, m'és impossible copsar-ne cap. Ara bé, al Museu he pogut tafanejar aquests animalons tímids i simpàtics gràcies a la bona disposició dels treballadors de l'ONG gabonesa Aventures sans Frontières.

L'altra opció és passejar per aquesta platja de clara i finíssima sorra daurada i banyar-se en les seues aigües transparents, fruïció vivificadora per a la pell. Palese una considerable quantitat de gavatxos prenent el sol. La majoria treballen per a multinacionals, sobretot les relacionades amb el petroli i la tala de fusta bona.

El propietari de la navette que m'ha dut ho és també de l'hotel on he decidit quedar-me. És un home peculiar a qui agrada petar la xerrada amb els forasters. Alt, prim, de pell colrada i cabells fins i clars, té un posat hiperactiu que aclapara una mica. Encara que nascut ací fa 45 anys, la seua família procedeix de París. Em diu que el Gabon és un país avorridíssim, molt car i de gent força envejosa a qui no agrada que als veïns les coses els rutllen bé. Em diu que es dedica a la construcció i que, després de visitar la República de Sud-Àfrica li hauria agradat restar-hi. Li dic que la conec bé i el seu esguard s'anima. Després, baixa la mirada i conclou que no va poder ser. No aclareix per què. Repeteix que n'està tip i aixeca el braç dret en un gest irritat, però prem els llavis, calla. Al poc, reinicia xerrada amb animació renovellada i em suggereix restaurants i locals nocturns de la capital.

Me'n vaig a Pongara, bosc humit i esponerós amb sensacionals manglars vora mar. La vegetació és sobretot herbàcia. Per això he pogut fitar búfals, petits elefants i nombroses i bellíssimes espècies voladores. I també monos, lluentes panteres i mangostes; a més de rèptils i amfibis als estanys naturals. Un gaudi per als qui estimem els parcs naturals més inexplorats que no pas els habituals al continent negre.

El viatge de tornada se'm fa tan breu con el vol dels ocells ahir esguardats. El cel està més clar; la brisa ha escampat els núvols. Sec sola a popa. La vista des de la navette és magnífica. Les cases semblen randes de fusta. El sol esclata finalment sobre les aigües.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.