L'afrodisíaca iboga

Encara és de nit quan eixim en un 4x4 camí del parc nacional de Moukalaba-Doudou. Ens aturem en una reserva on encara “fumegen” excrements d'elefant; ha estat, però, impossible besllumar-los. No és l'estació seca la més idònia per a observar-ne la fauna, perquè emigra a zones humides o s'amaga al bosc. No se senten segurs sobre sòls rònecs i, a més, hi ha més humitat entre l'herbatge. Fem per guaitar les feres en l'únic caminoi obert entre l'estreta sabana. La paciència s'hi veu recompensada per l'aparició de búfals, antílops i altres animals amb cornamenta, així com monos i voltors, habitants fidels del continent.

Després de visitar Àfrica i, en algun cas, residir-hi, se'm fa palès que no necessite veure-hi animals cada cop que isc per a gaudir-ne. En tinc prou amb la faramalla que s'organitza: preparació d'eines i queviures, presses, bon humor, aturades imprevistes, apostes sobre qui hi veurà més i quant, el majestuós silenci de la sabana i la intensa soledat que se'n desprèn, la magnífica ascensió del sol i la discreta retirada de la lluna, el fred que talla la pell i n'excita els porus, la revolada subtil i sobtada de les aus, el so falsament planyívol de les feres en zel, la llum creixent vessant-se sobre l'herbatge; tot, sota un cel vehementment blau. Sensacions i emocions sempre difícils de definir.

En passar per davant d'un grup de tres barraques, se'ns uneixen dos adolescents esprimatxats que ens hi faran d'ulls. Arriben més enllà que no pas jo amb prismàtics.A quarts de nou els retornem a casa per seguir camí. A punt d'entrar al parc, ens hi aturem a desdejunar. Recorde pocs àpats tan sucosos com aquest. Fam i riallades”puntegen” de plaer les nostres experiències més noves. El “pa colonial” no pot ser més mantegós ni el cafè més aromàtic. Com en altres ocasions a Àfrica, el cansament marida amb un abandonament proper al nirvana. El sol dropeja raigs sobre un mantell maragda; els insectes s'hi anuncien amb les primeres fiblades.

El parc és d'una diversitat animal destacable. L'Smithsonian Institut hi està realitzant interessants investigacions. Hi sobreïxen primats i antílops. L'herbatge està cremat a causa de la seca i s'hi pot observar amb nitidesa el pas de búfals, antílops, elefants i monos; no pas de goril·les. Des de la plana endevinem els bambús dels turons, on sobreviuen aquests misteriosos primats que tant em fascinen.

De tornada per Mourindi visitem artesans tradicionals. Els cistellers són autèntics artistes. Arribats a Moabi, hi fem un tomb. A la casa d'uns amics de Marie Claire he vist com s'elabora l'alcohol de la canya de sucre. Es pela, es talla i es trosseja; s'extrau el líquid de la polpa i es diposita amb trossos de fusta en una garrafa de cristall. Al cap de tres dies, es cola i per a beure hi manca temps. A la plaça principal una joveneta elabora pilotes de color groguenc i les frig amb oli de palma. Saben a bunyols. De sopar, prenem gasela cuinada amb una salsa de ceba, pebrera i brou. Es complementa bé amb un refresc elaborat a partir d'un tubèrcul local que em recorda el most.

És nit tancada quan arribem als dominis de la “fetillera”, famosa per deshabituar els addictes a drogues, alcohol i tabac. Hi ve gent de tot el món. “Treballa” amb iboga, un potent al·lucinogen que neutralitza també la fam, la set i un cansament extrem. Es considera afrodisíac, euforitzant i... moltes coses més. Els seus efectes són tan definitius que les multinacionals farmacèutiques lluiten per tal que ningú no la conega, ja que perdrien clientela, sobretot entre els addictes a l'heroïna.

La dama és una experta. He coincidit amb dos joves occidentals que estaven en tractament. Ella, però, em diu que és sobretot experta en malalties relacionades amb la bogeria i la depressió. Què hi entendrà ella? Però, afegeix, no serveix de res la iboga si hom no vol deshabituar-se. No hem pogut participar en cap cerimonial, perquè hui no n'hi havia. Ara que la conversa en bantú, francès, català i anglès ha estat ben peculiar i ens hi hem entès d'allò més bé!