«Caritas in Veritate»

Al juliol del 2009, mentre els països rics del G8 i els no tan rics del G20, es reunien a l'Aquila (Itàlia) per debatre possibles solucions de la crisi econòmica global, el papa Benet XVI va publicar l'encíclica Caritas in Veritate. Era una condemna severa de les desviacions i els desastres del capitalisme patents amb el fracàs del sistema financer. El Sant Pare feia una crida a favor dels valors ètics que s'havien abandonat en una cursa esbojarrada pels camins de la cobdícia. I també un atac a les nefastes conseqüències d'unes forces del mercat sense controls ni regulació i a uns financers sense principis morals ni escrúpols a l'hora de maximitzar uns guanys i beneficis impúdics. La denúncia del Papa posava en evidència l'abús que els banquers havien comès mitjançant uns instruments financers innovadors, sofisticats i de difícil comprensió a fi de trair els interessos dels estalviadors.

Curiosament, la reivindicació d'una autoritat mundial que situava, ingènuament, a l'òrbita de l'ONU (allò que el general de Gaulle anomenava le machin) i que vetllés per una redistribució de la riquesa a escala planetària, i la crítica del control de la natalitat, l'avortament o els anticonceptius, van eclipsar la part substancial del missatge referit a l'avarícia, l'egoisme i el menyspreu pels valors ètics. En efecte, ni els banquers, ni els caixers, ni els polítics que més s'han significat com a catòlics militants, no es van voler sentir al·ludits i tots ells van optar per xiular mentre feien el distret. Sabien que el Papa no apuntava directament o concretament, per exemple, als excessos de la gran distribució nord-americana o a les empreses que fabriquen material esportiu amb mà d'obra infantil. Tanmateix, el summe pontífex acusava els responsables d'una arrogància cada vegada més gran i posava el dit a la nafra de l'hegemonia del model binari basat en la relació d'endogàmia entre el mercat i l'estat, és a dir, entre els negocis i el govern dominats tots ells per una casta tecnocràtica. Avisava igualment del risc que la globalització destruís les diferents cultures sobre les quals descansen els valors morals. I, sobretot, es referia a la justícia commutativa, a la justícia distributiva i a la justícia social en uns termes força originals.

La novetat que aportava era que els governs nacionals ja no poden ocupar-se de les tres àrees de la justícia i que, si es limiten al primer apartat de fixar i determinar el preu de les coses i una d'elles és el factor treball considerat com a una equivalència de valor d'intercanvi de mercaderies, serà impossible la cohesió social. L'encíclica rebutjava també la competitivitat salvatge entre economies de cultures diferents, perquè representa la comercialització de les pròpies vides. De passada, feia constar que els instruments tecnològics no són una superioritat cultural ni necessàriament una contribució a la difusió de les llibertats, el desenvolupament internacional i la democràcia. Reclamava més protecció social per a les classes treballadores i una distribució més equitativa dels recursos energètics, però no aconseguia aclarir com es podria assolir la justícia distributiva ni com es podria fomentar el creixement dels països pobres sense reduir la cobertura social dels països rics i com es podria resoldre l'opció entre una desigualtat social més gran a l'interior del països avançats i una desigualtat encara més exagerada a nivell global.

Si deixem de banda l'excessiva confiança en la capacitat de l'ONU per fer front a aquests problemes, el conjunt del document situa els arguments teològics i morals a un nivell pragmàtic que s'ha de valorar positivament. També s'ha d'agrair el recordatori que el fracàs del sistema financer és abans que res una caiguda moral. I que s'hagi pronunciat com a líder que s'anticipa a les protestes i no per acompanyar un mea culpa dels responsables de la banca-casino. El mateix Jack Welch, pare de la idea de la creació de valor per l'accionista ha reconegut que aquella obsessió era una idea estúpida. Recordem que l'expresident de la General Electric diu ara que allò que predicava al 1981 era una bestiesa i que és una bogeria pensar que el valor per als accionistes fos una estratègia que passés per damunt dels empleats, els clients i el producte. Alan Greenspan també s'ha acusat del diner barat que va causar l'exuberància irracional i ha reconegut que segurament caldrà nacionalitzar bancs ni que sigui temporalment. La revista Rolling Stone ha afirmat que Goldman Sachs és el més gran manipulador i vampir del sistema financer. Però aquí, entre nosaltres, Sa Santedat predica al desert i tant clergues com seglars del conglomerat politicofinancer que es reclamen seguidors de la seva fe guarden un sonor silenci mentre van com sempre brutalment a la seva, amb el minúscul maquillatge d'una pretesa acció social corporativa.