Societat

Cadàvers sense fetge ni ronyons

UNA TURISTA COMPROMESA

La darrera nit al Gabon sope amb el pilot català que vaig conèixer a l'aeroport. Hi arribe amb curiositat per saber si la meua percepció sobre el país és la correcta, malgrat la curta estada. Elegim cuina europea, ja que Xavier se l'enyora i ens paren taula a La Dolce Vita, restaurant italià força sovintejat per l'elit gabonesa.

A poc a poc, “esgranem” peculiaritats dels naturals del país. En demanar-li per què no hi ha targetes de crèdit, em respon que un “manguis” gabonès del govern les controlava i n'havia fet de dèbit per als bancs nacionals, amb la qual cosa ni Déu hi pagava.

Li pregunte per altres afers. Un empresari estranger, per exemple, hi necessita un “padrí” —o mena d'àngel de la guarda— que l'acompanye en tot moment. Si li calen diners, cap problema, perquè el “padrí” li'n donarà; però un cop instal·lada l'empresa, apareixerà i hi demanarà un despatx. Una mica més endavant, en demanarà per a familiars i amics. Finalment, l'empresari pot trobar-se amb 150 treballadors dels quals sols en “funcionen” cinc. La resta simplement va de visita a “collir” diners. Això provoca tal estrès que l'empresari plega i se'n va. Hi ha també la idiosincràsia nacional, amarada de caos organitzatiu, manca de netedat als espais de treball i ineptitud a l'hora d'atendre els clients que hi apareixen. És per això que acaben recorrent als europeus. Per cert, les empreses franceses hi són omnipresents i omnipotents.

Pel que fa a les seues immenses riqueses, les balafien, com ara mateix el petroli, que se'ls està acabant. És el motiu de la seua barallant amb els guineans, als quals s'assemblen prou, por uns quants dipòsits vora mar. Per altra banda, tenir diners no els “poleix” massa culturalment. Això sí, París és per a ells la catedral del món.

El meu informant és un bon coneixedor del poder, ja que va arribar-hi recomanat per la dama presidencial. Em diu que tothom que fa costat al govern acaba beneficiant-se d'una renda que l'allibera de treballar, si és que ho ha fet algun cop. Una conseqüència desafortunada que se'n deriva és el tracte superbiós que els beneficiats exerceixen sobre els que no ho són. Per exemple, un càrrec polític de mig pèl pot arribar a exigir dels seus administratius que cada matí li facen el rendezvous en entrar al despatx.

Li pregunte a l'amic català per què internet hi és tan lent i em respon que és així com els cadells del poder controlen tot el que hi entra i en surt. En ocasions, poden fins i tot exigir gabelles als residents. La policia, per exemple, demana diners per qualsevol cosa, sobretot als visitants, temorosos d'atraure les ires del país i ser-ne expulsats.

A causa dels seus béns naturals, si no aconsegueixen una renda, acaben esdevenint funcionaris i són els immigrants els qui hi fan el “treball brut” per a les transnacionals.

Quant a la família presidencial, és intocable. Com també ho són tots els familiars dels polítics. El despotisme n'és el tret compartit. Em conta Xavier que la dama presidencial va fer fora el pilot, el copilot i l'hostessa del seu avió perquè oblidaren a l'aeroport de París una maleta que contenia uns quants barrets de disseny gal. Més: com que li agrada molt anar-hi de compres, Presidència va adquirir accions de la companyia que li facilitava avió sempre que volia i de franc. El president també en fa, de les seues. Posseeix dos palaus a la capital a pocs quilòmetres de distància l'un de l'altre. Com el construït a ciutat —que va costar una fortuna— no li agrada, viu al de La Sablière protegit per un exèrcit de soldats i policies. Cada matí va amb helicòpter al del centre, però si li ve la dèria de conduir el seu Ferrari ad hoc, empra la carretera privada que es va fer construir. Acompanyat, és clar, per més d'una cinquantena de policies i soldats.

I, si parlem de fe religiosa, no deu ser massa ferma en la família presidencial —és musulmana per tal de pertànyer a l'OPEP— ni entre els polítics, que opten per les endevinadores a fi de guanyar les eleccions. El problema és què solen demanar elles per a “ajudar-los”: ara uns ronyons, ara un fetge... humans. Al cap d'uns dies pot aparèixer vora platja un cadàver al qual li manquen un fetge o uns ronyons sense saber per què...

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.