Món escombrat

A un arquitecte municipal d'un ajuntament de l'àrea metropolitana de Barcelona, en un d'aquests debats participatius i crematístics de temps i diners, li proposaven que el passat agrícola recent del poble es recollís en algun lloc i d'alguna manera. L'arquitecte en qüestió responia a la idea: «Què voleu, que tornem a anar en carro?» Jo ja entenc que un arquitecte hi és per fer cases, carrers i planejaments, però això no l'hauria d'incapacitar per entendre frases amb subjecte, verb i predicat.

La resposta del susdit el retrata i retrata el menyspreu del nou ric enganxat a una plaça dura per un món, el rural, que no li diu res i que només lliga o al subdesenvolupament tecnològic o al parc temàtic per ensenyar als fills. És la mena de peatge imposat a molts municipis arrasats urbanísticament i desarrelats socialment. Més que un paisatge físic determinat i més enllà dels florilegis de postal que li vulguin penjar, el món de pagès és també un paisatge social i cultural, d'una enorme riquesa lingüística que es passa per alt amb absoluta impunitat. No és que vulgui sortir ara amb cap atzagaiada neorural tan a la moda, no es confonguin. Em refereixo a alguna cosa més tangible: la vida a pagès comporta un lligam amb la terra, un conreu afinat de la llengua, que queda escombrada amb el procés d'urbanització, ja no física, sinó de reparcel·lació mental i cultural.

L'àvia Amàlia, que ve de pagès, sempre diu: «Caldera vella, bony o forat.» O també, quan passa per un espai visiblement mal apariat: «Això sembla el carrer de mitja galta.» I no cal que afegeixi res més, perquè amb aquesta sola frase ja s'entén tot. Això és, també, memòria històrica. I recollir-la, conèixer d'on venim, aplegar i fer circular els mots, les dites i els girs d'un món en vies d'extinció ens servirà per explicar-nos –o preguntar-nos– millor, arrelar on som i voler anar a algun lloc. I fins i tot evitar convertir-nos en cases unifamiliars o places dures, idèntiques i intercanviables, sense ànima. I tot això sense haver d'anar en carro.