El límit entre conservar o perdre les tradicions

Des de fa uns anys el tió ha deixat de ser el d'un tronc d'arbre, normalment irregular com un tros de rabassa d'olivera, que el pare o avi triava com a tió per als seus fills o néts, tot mirant que tingués un forat pel qual els infants imaginarien el lloc per on menjava i cagava. Un tió impersonal sense cap símbol humà, un tió tal qual. El mateix passava amb el caganer, era un pagès sense nom que imaginàvem el típic pagès que abans o ja de tornada d'adorar l'Infant, s'amagava a fer una de les necessitats bàsiques de tota persona humana i que els infants, quan anàvem a visitar els pessebres, a cada una de les cases del poble, intentàvem endevinar a on estava amagat. Ara fa pena veure un tió humanitzat, que molts nens ploren perquè tenen por de fer-li mal. Un tió que cap infant pot fer servir la imaginació tot buscant per on surten els regals. Per cert, els regals, quins? Abans només cagaven el cava, els torrons, les figures de massapà, un biberó ple d'anissos, unes figures i monedes de xocolata i poca cosa més. Coses que poguessin ser més o menys fàcils que les cagués un tió. Els altres regals eren per Reis. Potser és veritat que els tions humanitzats i els caganers dels famosos han ajudat a transmetre i conservar aquestes tradicions, però cal arribar a aquests límits, a aquests mitjans, per mantenir les tradicions? No soms capaços de trobar altres fórmules?