Opinió

el lector escriu

Cents anys de la Costa Brava (o com morir d'èxit)

Sobretot aquests darrers anys, el tall de costa més valorat, entre Calella de Palafrugell i Begur, s'ha anat degradant a una velocitat exponencial. Només cal fer un passeig amb els ulls ben oberts i amb un mínim d'esperit crític entre Calella, Llafranc, Aigua Xelida, Tamariu, Aiguablava, sa Tuna, sa Riera, Aiguafreda... Domini de les embarcacions arreu; inicialment, ocupant l'aigua, i ara fins i tot ocupen la sorra. Hi ha platges on envaeixen la meitat o més de l'espai, i els banyistes s'han d'amuntegar com poden a l'espai que els deixen lliure...

Curiosament, la costa menys exclusiva, que seria la que va des de Palamós fins a Sant Feliu, està molt ben balisada i no hi ha embarcacions a les cales. Per tant, encara s'hi pot gaudir d'un bany diguem-ne «com els d'abans». Tothom ha de tenir barca? Per anar on? Tot està saturat, i la gent de les embarcacions es banyen al costat de la seva barca entre barques i més barques. Ja es deuen haver habituat a respirar l'olor de benzina i les capes d'oli del voltant.

Una reflexió per fer tornar les coses al seu vertader lloc seria convenient. Imagino algun municipi que fos prou agosarat per crear una reserva en alguna platja emblemàtica per convertir-la novament en «salvatge» i tornar a la Costa Brava tot el seu esplendor a l'estiu, que és quan millor se'n pot gaudir. Potser aquest moment de crisi farà reflexionar sobre els autèntics valors de les coses, tant pel que fa als paisatges com a la vida, i ens adonem que fent les coses d'una altra manera surten millor.