Es busca professor submís i mut (2)

Mentre es propugna que els professors encomanin als seus alumnes l'esperit crític, ni se'ls deixa parlar ni se'ls escolta. Per fer de professor i mantenir dosis suficients d'entusiasme, no fa falta, com es creu sovint, partir d'un estat d'il·luminació vocacional, però tampoc no se'ns pot demanar que ens impliquem en la bona marxa del centre i esdevinguem alhora éssers acrítics que compleixen el que els mana la direcció de l'empresa sense cap possibilitat de participar en les decisions ni tan sols d'opinar, que era el que es feia abans en les assemblees democràtiques anomenades claustres, ara inexistents o inoperants. Un consell al professor jove que aconsegueixi incorporar-se a la cadena de muntatge: sigues llest i mostra capacitat de submissió als gestorets reverents que convenen a l'administració (mètode “Juan Palomo”, altrament anomenat d'autonomia). Així, potser fins i tot et podràs quedar a prop de casa passant per davant dels que hagin fet més mèrits que tu. Només has d'encaixar en el “projecte” i somriure com un babau.

Un ensenyant que perd la veu i que només és ben considerat si fa la rosca als que concentren la capacitat de decisió, tant si són mediocres com si són genials, no ensenya res de bo. Des que els professors dels instituts públics hem de considerar un privilegi ser informats i una gosadia incidir en les decisions importants, som ensenyants pitjors, tot i que hi dediquem encara un munt d'hores i d'esforços. Ha de sorgir d'aquest sistema autocràtic, la societat que volem? Menys paraules boniques (equips cohesionats, modelatge, qualitat) per vestir el mort, si us plau!