Racionalitat en el món universitari

La crisi obliga a fer de la necessitat virtut. Una necessitat que obliga a forçar la imaginació i la perícia quan es tracta d'estalviar en un sector tan sensible i del qual depèn el nostre futur com a país com és el de les universitats. El govern acaba de presentar un document amb què busca la renovació dels nostres centres superiors. Com que ara per ara és difícil invertir-hi més, es tracta d'invertir millor i d'una manera més racional per apropar-se, tant com sigui possible, a l'excel·lència. Aquest doble objectiu s'hauria d'aconseguir amb una política de mobilitat del personal docent i administratiu, i dels estudiants.

En els últims anys les universitats han multiplicat la seva oferta, i així ens hi trobem carreres amb un escàs nombre d'alumnat perquè els centres estan repartits per tot el territori. La racionalitat i l'estalvi dicten acumular les carreres amb poca ocupació en un sol centre, amb les mesures correctores adients perquè els estudiants no es vegin privats d'accedir-hi per raons geogràfiques. El fet que les universitats puguin arribar acords per compartir professorat també és una idea que s'ha de prendre en consideració. Com la de fer un esforç per contractar els millors de l'exterior.

Des del cantó de la demanda, hi ha la qüestió del preu de les matrícules. És legítim preguntar-se si en una situació de crisi com l'actual –però la pregunta també és vàlida en una etapa d'expansió– tota matrícula d'uns estudis no obligatoris hagi d'estar subvencionada fins al 90%. Un model més racional assenyalaria que la part subvencionada de la matrícula estigués en proporció amb la capacitat econòmica de cada estudiant o família. Principi que vol dir que cap persona ha de veure's privada d'accedir a la universitat per causes econòmiques. Aquest accés dels bons estudiants amb pocs recursos s'ha de garantir, fins i tot incentivar, amb una política de beques generosa fins a l'excés per a aquells casos de gran talent.