Copenhaguen, foc d'encenalls

«Els ecologistes tenien raó.» Ho va dir José Luis Rodríguez Zapatero en el marc de la conferència sobre el clima celebrada a Copenhaguen (COP 15). Si aquesta declaració era sincera, el president del govern estatal ens hauria de demanar disculpes pels menysteniments que el PSOE ha estat fent a les nostres propostes al llarg de les darreres dècades. Des del setembre de 1977, en què vam constituir a Cercedilla la primera federació del moviment ecologista de l'Estat espanyol, no hem parat d'advertir els polítics dels efectes que sobre el clima té l'explotació il·limitada dels recursos fòssils.

Aquesta sorprenent declaració de Zapatero, la podem entendre per la urgència que tenen tant els socialistes espanyols com els catalans per donar credibilitat al seu projecte d'«economia sostenible». Els ecologistes no negaríem el suport a la nova llei si el govern ratifiqués el procés gradual de tancament de les centrals nuclears, deixés de subvencionar el carbó i impulsés la descentralització energètica mitjançant les energies renovables.

Copenhaguen, paradoxalment, ha consolidat l'eix econòmic desenvolupista Xina-EUA i el domini dels gran lobbies energètics. Les ONG i la societat civil, presents en el Klimaforum, han quedat apartades (definitivament?) de la «revolució verda» que ens proposa el president Obama; una revolució que acabarà dirigida per l'Organització Mundial del Comerç (OMC), el Banc Mundial, les principals institucions financeres i la oligarquia energètica del gas, el carbó, l'urani i el petroli, amb el risc que controli també les energies del sol i del vent. El New Green Deal serà en realitat una reforma del sistema capitalista per evitar que la crisi ecològica es converteixi en el ferment d'una revolució social com reclamen els moviments Climat Justice Now i Climat Justice Action.

Després del que hem vist a Copenhaguen, ens hem de preguntar sobre el malversament de diners i d'energies que han comportat les quinze conferències celebrades des del 1995 i les tres cimeres organitzades per les Nacions Unides des del 1972 a Estocolm, Rio i Johannesburg.

Els milers d'ecologistes i ambientalistes acreditats a la COP 15 que foren expulsats del Bella Center, on es reunien els estadistes, així com les dotzenes de detinguts, entre els quals, Juan López de Uralde, president de Greenpeace Espanya, han fet perdre la poca credibilitat que ja tenien les Nacions Unides per fer d'àrbitre entre la societat civil, els governs i les empreses. Els acords de Copenhaguen s'han resolt a porta tancada i en secret. L'ONU és avui una estructura debilitada per defensar la proposta del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (GIECC), que considera indefugible reduir les emissions un 50% respecte al 1990 abans del 2050.

José Bové, eurodiputat i líder antiglobalització, ha declarat al respecte d'això: «El que ha succeït a Copenhaguen d'exclusió de les ONG no ha estat un fenomen espontani. Les Nacions Unides estan pensant a canviar les regles del joc, i no vol trobar-se en les properes reunions i conferències sobre el clima de Bonn i Mèxic la pressió de la societat civil.»

Si l'ONU acaba perdent el suport de les ONG ecologistes, fet previsible, i no es crea a curt termini una nova governabilitat mundial del medi ambient, no hi haurà cap altra alternativa que l'organització de referèndums vinculants en cada estat per aprovar les mesures proposades pels científics del GIECC.

Els ecologistes tindrem raó, com diu el president Zapatero, però els estats i els partits polítics, avalant el negoci de la compravenda dels drets a contaminar i refermant-se en la validesa del model econòmic, acabaran portant la supervivència de la humanitat a un atzucac. Ja ho vam dir en aquells Principis de Daimiel, redactats el juliol de 1978, en la cloenda de la tercera reunió del moviment ecologista: no es pot salvar el planeta sense explicar que és imprescindible per fer-ho canviar el sistema capitalista, l'economia i les formes de consum de la població. És a dir, consumir menys, decréixer, i repartir millor. I això no és precisament el que van anar a fer els representants polítics de les gran potències a Copenhaguen. I per això la COP 15 ha estat un fracàs.