Opinió

el canvi, mitificat en estratègia política

, no és un valor en sí mateix

Més canvis no, si us plau

“La postmodernitat
ha parit el monstre del deliri que cal trencar hàbits i coses, que cal renovar-se contínuament, canviar sense parar, cegament canviar, canviar sense que importi què ni cap on ni a canvi de què”

Comença el canvi, diu l'eslògan de CiU, i els del PSC hi repliquen (sembla clar que com a resposta) proposant El canvi real, i un està obligat a pensar quines són les immenses, incontestables, virtuts del canvi, quina panacea és que tothom l'invoca com a remei de tots els mals, com a solució de tots els problemes, com a llum capaç de concitar totes les foscúries.

I, doncs, es preguntarà l'elector: què és el que cal canviar? Què estava malament? Davant de la temptació que algú respongui “tot”, cal preguntar aleshores en què consistirà el canvi. En la revolució absoluta, en un imponderable regirament de la A a la Z de valors, procediments, recursos i realitats? O bé, ja que aquesta il·limitada metafísica sembla més aviat difícil de dur a terme, es tracta d'un canvi parcial? Perquè, si és així, si s'accepta d'entrar en relativitats, en negociacions, el risc que la parcialitat mediatitzi el canvi és immediata, i d'aquí a aquella cosa que tots coneixem de canviar el mínim perquè no canviï res, o sigui de posar un pedaç per anar tirant, hi va un paper de fumar. És d'això del que es tracta?

Entre la foscor, busquem la llum dels pensadors. Diu Miquel Bauçà en el seu llibre El canvi (espigolo entre les cinc denses pàgines que dedica al canvi pròpiament dit i com a concepte): “El que hom diu la crisi, al·ludeix al Canvi. […] L'eufòria que dóna la seguretat és la característica mundial de la crisi. La por, el terror, com era conegut des de sempre, ha desaparegut. […] La pèrdua generalitzada de refinament mental és un símptoma del canvi. […] Hem guanyat en lleugeria. Sembla que l'objectiu és arribar a un estat de cretinesa mitjana consolidada. […] Cal suposar que aquests canvis obligaran la població a perdre l'entusiasme que tenia per voler ser cruel, creativa i covarda”.

Es refereixen a tot això, els autors dels eslògans electorals dels dos partits majoritaris (per ara) a Catalunya i els seus caps inspiradors? Tenen aquest marc d'idees a la vista quan branden el canvi com a bandera? Em fa l'efecte que no (i si ho fos, ni amb agulles clavades a sota les ungles no ho reconeixerien mai). Em temo, més aviat, que si ho veiessin arronsarien el nas amb un immens recel i que, inquirits sobre l'abast de la seva proposta, no aniríem gaire més lluny de la banalitat d'algun element concret d'una banda, i, de l'altra, de la mística abstracta del canvi perquè sí. Canvi cap on, canvi per què? És seriós que fins i tot els qui ja són al poder es proposin ells mateixos com a canvi d'allò que ja tenen? Compte a l'hora d'aixecar el vol i perdre el contacte dels peus amb el terra.

La postmodernitat ha parit el monstre del deliri que cal trencar hàbits i coses, que cal renovar-se contínuament, canviar sense parar, cegament canviar, canviar sense que importi què ni cap on ni a canvi de què, deixant-hi això o això altre, posar-se al dia com sigui per no quedar estancats, per no perdre el tren d'un progrés exhalat, imparable, per no quedar irremeiablement ancorats, enfangats i envellits en la inòpia d'un passat de quietud i estèril antigor. De qualsevol imatge d'estat d'equilibri se'n fuig com de la pesta perquè hi apareix l'espectre terrorífic de l'anquilosament i la mort. I així és impossible que arreli ni fructifiqui res.

Com els nens que al mig del joc s'entesten amb la joguina del nen del costat, no hi ha projecte ni empresa que arribi a bon port perquè, quan començaria a créixer i a ser competitiva a escala internacional, la impaciència, el neguit, la inconsistència del propòsit i de la consciència precipiten el canvi i ho tira tot daltabaix; el deliri infantil per l'aventura, pel desconegut, sense saber on es va, però tant hi fa, perquè no ens agrada on som, i així un cop i un altre i un altre, daltabaix. No sembla haver-hi ningú capaç de veure com les grans empreses comercials, però també les culturals, les científiques, les artístiques, les esportives, les polítiques fins i tot, són el producte d'una llarga evolució, del procés de correccions i afinaments només possible amb la consciència que poques s'han fet amb l'espurna casual, immediata del foc d'encenalls. S'han fet amb consciència de la paciència, de la posició del propòsit en el context del temps i de la disciplina de què es tracta, amb consciència d'on es vol arribar, amb consciència i propòsit de continuïtat.

Però aquí l'única continuïtat és la del deler iconoclasta que ni l'enemic més ferotge perpetraria millor, cosa que priva de valors rendibles i de senyals identificatius. No sembla haver arribat l'exemple de la preocupació davant de la pèrdua de sensació de continuïtat en les societats més avançades, de la fermesa amb què procuren construir projectes que arrelin, imatges col·lectives reconeixibles, empaties cohesionadores, l'exemple de l'amor, la convicció i la constància amb què conserven tradicions i hi reincorporen valors perduts entremig, elements destruïts durant una època obscura, o en una guerra.

Al revés d'un Occident en estat d'alarma per la ufana de potències llunyanes, a Catalunya assistim a l'anorreament de les tradicions, a la frivolització contínua dels hàbits culturals. Assistim a la impune confusió de la lleugeresa amb el progrés, de la continuïtat amb l'envelliment. No tenim res perquè desconeixem el valor de conservar allò que és útil i està bé, una obvietat que, sorprenentment, sembla passar de llarg per la ment dels primers caps pensants. Quan caldria dedicar tots els esforços a consolidar les poques coses aprofitables que hi ha, quins valors esgrimeixen els aspirants a dirigents? Un altre canvi? No fotem, home!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.