Opinió

Manent, l'activista cultural

“Inefable Albert Manent. Curiós, xafarder, rigorista, ha estès les seves relacions humanes i intel·lectuals en tots els àmbits del pensament i la cultura catalana”

No és gens fàcil escriure una pinzellada de la personalitat d'Albert Manent i Segimon. Els anglesos acostumen a utilitzar l'expressió larger than life quan volen encabir en unes paraules les moltes facetes d'una biografia que sembla que no cap dintre d'una vida, per llarga que sigui. El nou Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, guardonat per Òmnium Cultural dilluns passat, es defineix a si mateix com un activista cultural. He llegit bastants dels quaranta llibres que ha publicat i m'ha sorprès sempre el rigor en les dades, la precisió de les dates, el coneixement enciclopèdic de gairebé tothom que ha fet alguna cosa interessant per la cultura del país. Sap el nom i el cognom de tots, d'on vénen, què han estudiat, què han fet i en quin cenacle polític o cultural s'han aixoplugat, i també coneix les evolucions vitals de tots.

Però si l'àmbit de la seva obra escrita va des de la poesia a la història, el que amb més entusiasme ha conreat ha estat la tasca de memorialista: ha esbossat retrats de més d'un centenar de personatges que han quedat perfectament dibuixats en biografies, molt sovint curtes, de moltes persones que han treballat destacadament en els camps de la cultura, la política, l'empresa i, molt especialment, d'aquells que plantaren cara al franquisme amb actituds serenes i valentes des d'una catalanitat radical.

Tota l'obra escrita de Manent és ja per si mateixa un monument a l'esforç d'un personatge que heretà del seu pare, el poeta Marià Manent, també guardonat amb el Premi d'Honor, la sensibilitat per la poesia anglesa, per la literatura universal i per l'amor a la terra i al paisatge que encara avui mostra amb orgull al Mas de l'Aleixar, en les contrades tarragonines. Recordo encara un dia d'estiu que em portà a veure l'alzina més antiga de Catalunya, a prop del seu mas, un arbre que no abasten quatre persones, i que ell qualifica d'alzina visigòtica perquè ja existia quan els dels califats de Bagdad i Damasc envaïren les terres peninsulars al segle vuitè.

Tan important és el que ha fet com el que ha fet fer. Manent ha construït una xarxa invisible de col·laboradors als quals ha suggerit treballs d'història, de literatura, de biografies i de costums del territori que van des dels noms dels vents i els núvols fins a fer un inventari del que va passar en uns seixanta pobles del Camp de Tarragona des de la vinguda de la República fins a la Guerra Civil i la duresa política dels primers anys del franquisme. Hi són tots: els que foren assassinats per la revolució de 1936 per ser de dretes, catòlics o clergues. Els que Franco va jutjar amb pena de mort sense cap garantia jurídica, els que s'escaparen i els que s'amagaren, els que moriren al front o trobaren la mort a l'exili o als camps de refugiats al sud de França. A vegades he parlat amb ell que aquesta és la manera més equànime de recuperar la memòria històrica, una mena de Comissió per la Veritat, com va propugnar exemplarment Nelson Mandela a l'Àfrica del Sud.

Vaig conèixer Albert Manent l'any 1969, quan feia de traductor substitut a La Vanguardia. He rellegit avui el capítol que dedica a la secció d'Internacional, que estava dirigida per Santiago Nadal, i que qualifica com una àgora lliure. Repassa tots els personatges que convivíem en aquelles peixeres del carrer Pelai, vidres gruixuts però transparents, que separaven les quatre seccions més importants del diari. Entre els redactors que vaig tractar menys, diu, hi havia Lluís Foix, silenciós i discretíssim, fill d'un poble de la Vall del Corb, a l'Urgell, el qual de redactor va passar a corresponsal i durant la Transició fou un quant temps director del diari. Descriu amb exactitud l'ambient que hi havia en aquella redacció dels germans Nadal, Lluís Permanyer, Antonio Carrero, Valentín Popescu, Miriam Josa, el traductor holandès Robert Bosschart, el pare Piquer, José Guerrero Martín, Tomàs Alcoverro, José Casán Herrera, Margarita Sánez Díaz... He tornat a reviure aquells temps en què Manent entrava discretament a la secció i es tancava a la peixera més petita, de Santiago Nadal, per conspirar, parlar, fer bromes i bescanviar informació de tota mena. A mi em feia molt respecte, aquell personatge que parlava en claus que jo desconeixia. Assidu del diari Le Monde, molt vinculat amb Montserrat, un dels quatre amics que reconeix Jordi Pujol, treballador infatigable per reconstruir la memòria de la Guerra Civil i del franquisme al costat de Josep Benet, visitador habitual de llibreters de vell com el de la plaça Sant Just, conversador sense límits i fent de la moderació aparent una arma per defensar la llengua i la cultura de Catalunya. Mai hauria pensat que, passats els anys, tindríem una relació tan fluida i constant. Un aspecte poc conegut de Manent és la seva activitat epistolar. Són cartes adreçades a polítics, bisbes, personatges d'aquí i d'Espanya. La majoria són categòriques, clares i desvergonyides. En guardo unes quantes còpies que me n'ha fet arribar. Ell sap que un dia veuran la llum i molts personatges en sortiran bastant escaldats.

Vull referir-me finalment al seu últim llibre, Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988), en el qual surt l'activista cultural en estat pur. Va treballar amb tres consellers, Max Cahner, Joan Rigol i Joaquim Ferrer, fins que Joan Guitart va prescindir dels seus serveis en ser nomenat conseller de Cultura. En surt un retrat molt exhaustiu de les activitats culturals en els primers governs de Jordi Pujol. No es calla res i fa ressaltar les llums i les ombres d'aquells vuit anys. Explica, per exemple, com el conseller Cahner, en unes reunions amb rigor germànic, passava comptes amb tots els alts càrrecs, un control de vegades terrorífic del que havien fet o havien deixat de fer els membres de l'equip. El conseller s'hi posava a manera de jutge i, per exemple, Miquel Vilar, abans de començar, es prenia un tranquil·litzant, i “a mi de tanta tensió una vegada em va venir una mena de vertigen o mareig i em vaig haver d'ajeure a terra durant uns minuts per seguir així les deliberacions”. Inefable Albert Manent. Curiós, xafarder, rigorista, ha estès les seves relacions humanes i intel·lectuals en tots els àmbits del pensament i la cultura catalana. És un luxe poder parlar amb ell tan sovint.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.