Indignat de tant indignat
Deia Manuel de Pedrolo que cal protestar fins i tot quan no serveix per a res. Així és que vagi per endavant el meu respecte a tots aquells indignats pel miler de refotuts motius que et poden amargar la vida. Entre aquests, un de pes en una conjuntura de crisi accentuada com l'actual: quedar-se sense feina o disposar d'unes expectatives laborals remotes.
Si és així, entenc de totes totes qualsevol protesta, per ínfima o contundent que sigui. És així com va començar a Tunísia tot plegat, un jove es va rostir a l'estil bonze, desesperat davant la falta d'oportunitats i d'un estat que proporciona una cobertura social ben minsa. Com ha derivat després l'enrenou és més complex d'interpretar i xocant la disparitat de criteris amb què ha respost la comunitat internacional. A Líbia prenent partit i bombardejant a tort i a dret. A Bahrein o Síria, rentant-se'n les mans.
Però el que s'està coent a la barcelonina plaça de Catalunya no ho acabo d'entendre i per suposat que no hi participo quan algú prova de vendre-m'ho com a Spanish revolution, en especial quan constates que la revolta és escassa i que els tics espanyolistes s'hi han enquistat. Dir-ne revolution d'aquesta història fa basarda ni que sigui per respecte al que si més no històricament hem entès com a revolució. Pel que fa a l'apel·latiu spanish permeti'm que m'indigni ara jo amb l'ús del gentilici en plena capital d'una nació espoliada per Espanya.
La de plaça Catalunya va ser una reacció generada per un efecte mimètic de la Puerta del Sol de Madrid. Era un moviment a remolc, de generació espontània, però emmirallat en una realitat, l'espanyola, que afortunadament no és ben bé la nostra per molt que alguns s'hi entestin. I així, el primer dia, es va vetar la intervenció en català a les assemblees, s'havia de fer en castellà i no tocar els nassos. Aviat es va corregir aquesta anomalia que no era greu sinó un insult d'un multiculturalisme que abraça el món però viu amb incomoditat o rebuig la diversitat. Revelador i simptomàtic de per què després s'ha ignorat el conflicte nacional que es viu als Països Catalans amb efectes econòmics i culturals devastadors. Té credibilitat una revolta que ho ignora? Al meu entendre, no. Algun nostàlgic de Durruti va decidir també substituir el monument a Macià pel del cèlebre anarquista, queda clar que hi ha qui viu en una altra galàxia. El dia de la intervenció a trompades dels Mossos –quin sentit tenia, conseller Puig?– un pelut, megàfon en mà, advertia a la concurrència que parlessin als Mossos “en catalán porque es el único idioma que entienden”. Serà anecdòtic o no, però amb personal d'aquest pelatge els dubtes es multipliquen.
La protesta és imprescindible, la revolta, sovint necessària; però o bé afrontem de cara la problemàtica nacional i social que ens toca viure als Països Catalans, o bé això es perd en la consigna pamfletària i un dibuix artificiós de vaguetats i inconcrecions, amb una orella pendent de Madrid i l'altra d'una arracada reduïda a l'estètica.