assaig
JOSEP MARIA RIPOLL
La necessitat de la cultura
Potser el primer que cal celebrar d'aquest llibre és que resulti, tot i el caràcter atemporal de les seves reflexions, del tot oportú ara mateix. Situem-nos: en l'actual situació de fallida econòmica, la crisi que patim és també, i abans que res, de valors, tal com ho evidencien la corrupció política o el desori bancari. En aquest context, governs i bancs pretenen fer pagar als ciutadans el que han gastat ells i eliminar els suposats privilegis que, pel que es veu, tan generosament els havien concedit; entre d'altres, molts de relacionats amb l'ensenyament i la cultura, que en diversos aspectes han passat a ser considerats gairebé articles de luxe. Per exemple, l'amor a un coneixement desinteressat es considera absolutament prescindible mentre preval, en canvi, el criteri empresarial a l'hora de potenciar unes carreres universitàries enfront d'unes altres o d'enfocar la política cultural.
És en aquest context que cal considerar el present estudi de Nuccio Ordine, que significativament comença a figurar en les llistes dels llibres més venuts. Professor de literatura italiana a la Universitat de Calàbria, i autor de diversos estudis sobre Giordano Bruno, l'autor es lamenta de l'escassa consideració que la literatura i les arts, però també la ciència vista des d'un punt de vista de curiositat intel·lectual, tenen en l'actualitat. L'obra consta de tres parts: la primera, L'útil inutilitat de la literatura, passa revista a diversos autors i obres clàssics de la literatura universal i del pensament, de L'illa del tresor a El mercader de Venècia, d'Aristòtil a Kant, que incideixen d'una manera crítica en la qüestió de l'interès econòmic.
La segona part, La universitat-empresa i els estudiants-clients, de títol ben explícit, critica la visió utilitarista de l'ensenyament i reivindica l'amor desinteressat pel saber; i la tercera, Posseir mata: ‘dignitas hominis', amor, veritat, es mostra crítica amb l'aparent seguretat que donen les certituds i defensa la recerca desinteressada de la veritat per damunt del fet, probablement il·lusori, de posseir-la.
El llibre es tanca amb l'excel·lent apèndix La utilitat dels coneixements inútils, un breu assaig del científic i pedagog nord-americà Abraham Flexner publicat el 1937.
Plató, Aristòtil i Kant
Si ens deturem una mica en cadascun d'aquests apartats, trobarem en el primer, per exemple, una breu però acurada i suggestiva anàlisi d'El mercader de Venècia en què es fa patent l'ambigüitat de les principals escenes i personatges, en relació en tot moment amb l'avarícia; o bé repassos sumaríssims a les idees d'alguns grans pensadors –Plató, Aristòtil, Kant– sobre la paradoxal “utilitat de l'inútil” que li serveix de títol a Ordine.
Pel que fa al segon apartat, la seva millor síntesi seria la idea de Victor Hugo segons la qual les retallades en les ciències, les lletres i les arts “són insignificants des del punt de vista financer i nocives des de tots els altres punts de vista”, reforçada per l'afirmació d'Ordine “la crisi no se supera retallant els fons per a la cultura sinó duplicant-los”. Finalment, el tercer apartat el sintetitzaria Montaigne: “El món no és més que una escola de recerca. No importa qui assolirà l'objectiu, sinó qui farà les més belles curses.”
Pel que fa a La utilitat dels coneixements inútils, l'esplèndid text d'Abraham Flexner, s'hi defensa la curiositat del científic en estat pur, amb completa independència dels resultats pràctics que pugui obtenir, o la llibertat absoluta de l'investigador, que no ha d'estar sotmesa a reunions inútils ni altres traves burocràtiques. Convindria que els pedagogs del nostre temps en prenguessin nota.
En definitiva, un llibre lúcid i necessari, amb els únics inconvenients d'una brevetat de vegades excessiva –que no sempre permet l'aprofundiment– i del fet, inevitable, que només el llegeixin els que ja estiguin convençuts prèviament de les seves tesis. Per tornar al principi, resulta significativa la seva aparició en aquests moments, cosa que el converteix en un reflex indirecte, però de primera magnitud, de l'estat actual de l'ensenyament i la cultura. I no precisament optimista, tot i que el sol fet que s'hagi publicat aquí ja obre alguna escletxa a l'esperança.