Eixint i entrant

Per a mi, l'aventura que comporta qualsevol viatge comença en tancar d'un colp la porta de casa i, com s'esdevé en qualsevol peripècia, és convenient preveure els límits que cos i ment podran aguantar si el periple és de duració considerable: un mínim de confort hi és imprescindible.

Viatge a Madrid amb un autobús que va de gom a gom. Gràcies a la política dels successius governs estatals, tenim trens i avions escassos, cars i vells (llevat de l'AVE); però sempre ens quedarà l'autobús i, al PP, la privatització.

Arribe al cap i casal espanyol a quarts de nou del vespre. La calor és seca, asfixiant, aclaparadora. Hi ha poca gent al carrer, a l'andana del metro —sense aire condicionat— i als vagons; i la que n'hi ha té un posat trist i esmorteït, qui sap si en crida i cerca per no poder pagar llum, aigua, gas i hipoteca.

He elegit un hotel a Canillejas, prop de l'aeroport de Barajas. Un ascensor destarotat m'eleva des dels inferns del metro —per obra i gràcia d'Aguirre-Gallardón— i m'envaeix una agradable sensació d'afluixament, perquè he eixit a un barri d'elegants torres i cases unifamiliars i col·lectives de no més de dues plantes voltades de jardins on el silenci és sepulcral, la foscor d'interiors i carrers, solemne i les temperatures, humanitzades.

Després de deixar la motxilla encete una “circumnavegació” pel veïnat a la recerca d'un mos de pa que apaivague les queixes de l'estómac i em permeta dormir. Després de mitja hora amunt i avall, em done per vençuda davant un bar atrotinat on pague una petita fortuna per una cervesa rància i dos trossos de tomaca revinguda i llomello amanit possiblement el segle passat. El purgatori és compartit dues taules més enllà per una família que parla francès i quatre adolescents assegudes a la terrassa. Em pregunte si hi ha hagut alguna catàstrofe nuclear que haja fet miques els habitants del suburbi, però el cambrer em tranquil·litza: encara que s'hi ha notat la crisi, els veïns encara se'n poden anar d'estiueig.

Lacambra de l'hotel elegit és confortable i silenciosa; la finestra dóna a un passeig ornat d'arbres a una banda i l'altra; el suplici sofert a l'autobús i la fam mal satisfeta al bar han sigut, doncs, feliçment recompensats. Em dispose a recuperar-me'n i preparar-me per al que m'espera les pròximes 48 hores.

La puntualitat aèria m'acompanyarà des de Barajas fins a Yangon; afortunadament. La primera parada és l'aeroport de Frankfurt; m'agrada malgrat semblar una “megalòpoli” —és el més gran amb el de Singapur—, perquè està dissenyat racionalment, almenys la part que en conec. La segona etapa em duu a Beijing i compartesc odissea amb un xinès gairebé adolescent que sols parla xinès —no sé quin dialecte— i alemany, supose que les úniques llengües que necessita per a sobreviure, així que ens comuniquem sobretot per gestos. Arribem a Beijing nou hores més tard. L'aeroport és, també, immens i “identificable” per a un occidental quant al luxe de les botigues que l'adornen; cap basar, però, com els que han obert a casa nostra... Després, ha arribat el trànsit cap a la terminal que em durà a Konmig, ciutat xinesa just al nord de Myanmar de grandària considerable, com s'observa fàcilment des de l'avió, enclavament significatiu, puix que és nus d'enllaç amb el sud del continent. El seu aeroport és també un aparador del luxe asiàtic contemporani, mediocre còpia de les aspiracions occidentals.

Arribem a Yangon a l'hora prevista —i això que no són germànics— i, finalment, em deixe caure extenuada en el primer taxi que “atrape”. Han estat dos dies sense tastar la posició horitzontal.