La síndrome del talons alts

A Girona gosem comparar-nos sovint amb el Goliat de Barcelona, quan sovint ens convindria mesurar-nos amb altres ciutats veïnes. Ja ho dic d'entrada: a l'estiu envejo l'(A)phònica de Banyoles i l'Acústica de Figueres, que va acabar-se diumenge passat. Són festivals pensats per als seus habitants i no per als turistes; bàsicament amb propostes musicals del país; generadors tant de nous públics com de nous professionals; dissenyats per programadors amb molt de bon nas; festivals capaços de fer produccions pròpies però exportables i, important per a la seva popularitat, gratuïts o amb entrades a preus raonables. No cal que la cultura sigui sempre de franc. Si el concert de Marc Parrot de dijous passat hagués costat al seu públic tan sols el preu d'una entrada de cinema, els que van accedir al claustre de l'institut Ramon Muntaner de Figueres bàsicament a prendre una copa de vi se l'haurien pres a casa, mentre la resta ens hauríem estalviat un impertinent zum-zum de fons. Vull dir que d'errors i fracassos arreu n'hi ha, però si ens ha de sortir llufa, tant se val que sigui en Josep Puntí el qui decebi, que tot queda a casa. Els figuerencs i el seu rodal han acollit, usat i ben remenat l'Acústica d'enguany. Passejar-se dissabte passat pels voltants de la Rambla, d'un escenari a un altre, era un goig intergeneracional, i un desitjaria per a Girona tan sols la meitat d'aquell èxit en el seu equivalent, el Festival de Músiques Religioses i del Món, sempre repensant-se, sempre pendent d'arrelar. Potser és que, en cultura, no ens permetem descordar-nos, i ens convindria afluixar la faixa. Sota el pes de la història, el marc, la capitalitat, la tradició i la pedra, la síndrome dels talons alts ens impedeix calçar-nos de tant en tant unes vambes o unes menorquines, que ens tornarien menys exquisits però més saludables.