Baeza i Carmen de Lirio

A primers d'aquest mes d'agost va morir la vedet de revista Carmen de Lirio. Hi ha un aspecte que s'ha insinuat en donar-ne la notícia, que té a veure amb un suposat afer sentimental entre ella i el que va ser governador civil de Barcelona, Eduardo Baeza Alegría. És un aspecte que té sentit explicar amb una mica de detall. Ens situem a les primeries de la dècada dels cinquanta i en la vaga de tramvies que va viure Barcelona. Per la ciutat no hi havia gaire simpatia pel governador civil, que representava la repressió del Règim, però també la corrupció i l'estraperlo. La gent havia de responsabilitzar algú de la pèssima situació en què vivia. I, a l'hora de triar, òbviament prenia com a responsable la màxima autoritat: el governador civil. Com si la figura del governador civil no fos prou detestada, un rumor acabà d'adobar-ho tot: les suposades relacions sentimentals que Baeza mantenia amb De Lirio, que llavors actuava al Paral·lel. La gent fàcilment imaginà que el governador civil omplia de joies i altres regals la vedet. I, òbviament, s'esgarrifava pensant que els diners per comprar tots aquests obsequis sortien de les butxaques dels contribuents. Però el rumor sobre aquestes suposades relacions sentimentals era, probablement, fals. Segons explica Fèlix Fanés en el seu documentat llibre La vaga de tramvies del 1951. Una crònica de Barcelona, entre Baeza i De Lirio hi havia un tracte cordial, però res més. La mateixa vedet, en el llibre Carmen de Lirio. Memorias de la mítica vedette que burló la censura (ACV Edicions, 2008), explica que Baeza i ella només es van veure un parell de vegades i que tot el que es va dir sobre l'afer era fals. Segons sembla, el suposat rumor (així com també cert suport a la vaga de tramvies) els haurien escampat i promogut sectors falangistes de Barcelona, enemistats amb Baeza, un falangista tardà i nomenat directament per Franco l'any 1947. Tanmateix, el dictador acabà destituint Baeza l'any 1951, pels incidents en la vaga de tramvies i pel ressò de la relació amb De Lirio.

La revista ‘Paris Match' va contribuir a internacionalitzar el suposat rumor sobre l'afer sentimental en un reportatge titulat: És aquesta dona la que ha provocat els aldarulls a Barcelona. Explicava la publicació francesa la ràbia del governador civil en ser cessat per Franco i diu que tres dies abans Carmen de Lirio marxava del seu apartament a Barcelona “en un cotxàs americà que don Eduardo havia posat al seu servei”. “Si el governador civil –continua l'article– no hagués estat, com el rumor públic pretenia, l'amant de la diva de music-hall, potser la sang no hauria estat vessada els dies 12 i 13 de març del 1951, dates que els barcelonins ja han batejat com les dues jornades glorioses catalanes.” I és que arran dels trets de la policia contra un grup de gent que es manifestava, a la cantonada dels carrers de València i de Marina, el nen de cinc anys Joan Moreno Ruiz resultà ferit i morí l'endemà a l'Hospital Clínic.

Afegeix ‘Paris Match' que un vespre la vedet aparegué a escena amb un collaret de perles de tres voltes. Immediatament va córrer la brama que la joia la hi havia regalat el governador civil. “Un eslògan ple de revenja –va escriure el periodista– travessava la ciutat catalana: «Alegría gasta els nostres diners amb alegria».” Després de comentar que foren els estudiants els primers a demanar el boicot als tramvies, el reportatge de Paris Match explica l'escridassada d'un grup d'estudiants a Carmen de Lirio, en plena actuació. Segons el periodista, Carmen de Lirio exclamà: “Aquests fastigosos! Faré que l'Eduardo els expulsi de la Universitat.” I conclou la publicació francesa com si tota la vaga general (immediatament posterior a la de tramvies) hagués girat al voltant de la vedet.

Malgrat la duresa del moment, Carmen de Lirio s'enduia bona part de les bromes dels barcelonins. Als arxius històrics es conserva un bon recull de versos satírics anònims. Només com a exemple, el següent: Es belleza con delirio, / es guapa con lozanía, / se alimenta de ‘Alegría' / y es tan ‘pura' como el lirio. / Ella es tan buena persona / que de todos es ‘querida'; / justo es que paguen su vida / las gentes de Barcelona.