Cine Texas

El cineasta Ventura Pons ha reobert a Barcelona l'antic cine Texas del barri de Gràcia. Ha anunciat que serà un cine com “els d'abans”, però jo observo la programació i escolto les paraules del seu impulsor i només veig la semblança en el fet que s'hi fan sessions dobles, amb pel·lícules de reestrena. La resta no s'assembla gens als cines de quan era petit i jove. Al Texas, les pel·lícules no s'ofereixen doblades sinó en versió original subtitulada. Si nosaltres ens haguéssim hagut d'enfrontar amb una pel·lícula “amb lletres”, una pel·lícula “per llegir”, les butaques haurien volat, el cos d'acomodadors s'hauria mobilitzat, els projeccionistes haurien encès els llums i la taquillera hauria corregut a buscar àrnica a la farmaciola. Una sessió doble de les “d'abans”, per merèixer aquesta consideració, havia d'oferir la pel·lícula bona i la dolenta. De pel·lícules dolentes n'hi ha moltes, però la intenció del Texas és que totes siguin bones. Una de les dues també havia de ser preceptivament en blanc i negre. Se'n fan ara en blanc i negre, a banda les experimentals i de fer-se els interessants?

Al cine Texas no s'hi podrà entrar menjar. La restricció ha estat molt celebrada pels refractaris al consum de crispetes i d'aquelles substàncies dolces de colors que tenen la textura de l'albergínia i que en diuen “xutxes”. Jo, i com jo els petits i grans que anàvem als cines “d'abans”, havíem acompanyat les pel·lícules amb pipes, cacauets, pega dolça, regalèssia, xufles, xocolata, caramels i unes ensaïmades com un volant de camió. Les crispetes sembla que siguin un invent d'ara però jo les situo en Els Deu Manaments, que és una pel·lícula d'abans de la nostra era.

El cine Publi del passeig de Gràcia de Barcelona va començar fent documentals i noticiaris des de bon matí fins a la nit, sense interrupció. No vaig conèixer aquella època però m'havien explicat que a l'hora de dinar molta gent, sobretot la de fora que havia anat a Barcelona per una gestió, s'hi recollia per ingerir l'entrepà que s'havia dut de casa. Em vaig fer assidu del Publi quan es va convertir en cine d'art i assaig. Va conservar el mateix règim horari, i un migdia, veient-hi Repulsió de Polanski, que és una pel·lícula que presenta alguns aliments en descomposició i fa una mica de fàstic, vaig coincidir amb un senyor al meu costat que a mitja projecció es va treure una carmanyola amb dos talls de carn arrebossada, una ampolleta de vi i una taronja. Després va tancar els ulls i va fer la migdiada.

Celebro la iniciativa del cine Texas i desitjo que vagi molt bé, però si vol ser un cine “d'abans”, parlem-ne.