La cimera nostra de cada dia

Sembla, llegint diaris i escoltant alguns tertulians, que hi ha qui troba molt cansat això que ara hi hagi una cimera de partits cada dia. No s'enganyin. Aquests que ho troben molt cansat, això de les cimeres, són els mateixos que ho troben tot, molt cansat. Troben cansat que el país s'hagi de mobilitzar cada dos per tres, troben cansada la nostra insistència a dir que volem votar i acaben concloent que el president Mas s'ha posat tot sol en un embolic. I que ja estàvem bé com estàvem. No els facin cas. Ni Mas s'ha posat tot sol en un embolic (què hi feien, sinó, dos milions de catalans al carrer l'altre dia? i què hi fan avui els representants de més de nou-cents ajuntaments que han aprovat mocions en favor de la consulta reunint-se amb Mas?) ni tot plegat és molt cansat. És llarg. Però no cansat. I que els partits partidaris de la consulta estiguin reunits fent una cimera cada dos per tres, lluny de ser una cosa extraordinària, ara això hauria de ser la cosa més normal del món. Per decidir com s'ha de garantir el 9-N i sí, si cal, per garantir que puguem fer alguna altra cosa si tot es complica. Tot el món ens mira, la premsa internacional té els ulls posats a Catalunya, i ara resulta que a alguns se'ls fa estrany que hi hagi cimeres periòdiques. Si fos per mi, haurien d'estar permanentment reunits, els líders de la cimera. Una cimera permanent no em negaran que transmetria unitat. Ens estalviaríem haver d'interpretar i reinterpretar els missatges que fan arribar ara a aquest periodista, ara a aquest altre, i els líders del procés no es posarien nerviosos quan es reunissin amb això que en diem els seus aparells dels partits, que sempre estan més pendents de les enquestes i de qui es quedarà sense lloc (o qui en tindrà i ara no en té) i que es mouen només per interessos partidistes. La situació és prou greu i complicada (i no només a àmbit jurídic) perquè els partits estiguin en cimera permanent, que és com està el país, pendent de si ara hem de fer una cadena, una v baixa, una mani sota la pluja o el que ens manin. El que a mi em semblaria extraordinari és que no en fessin, de cimeres.