Fer política a Madrid

El passat 28 de setembre vaig tenir la satisfacció de presentar el meu llibre Discursos a la Nació a la comunitat catalana de Madrid al centre cultural Blanquerna d'aquella ciutat. Van ser alguns els catalans d'aquí (no pas d'allà) els que, posseïts per un profund provincianisme i un notable complex d'esclau, poc més o menys van declarar: «Però que hi aneu a fer a Madrid?», per després sentenciar: «Ja us estarà bé si us passa alguna cosa!»

Segons aquesta manera de pensar es veu que a la capital espanyola els catalans només hi hem d'anar a fer pedagogia, a pidolar alguna transferència o a fer un cafè amb en Zapatero per negociar uns pressupostos que certifiquen l'espoliació practicada contra Catalunya. Aquests catalans de què parlem creuen que a la villa y corte només es poden fer aquells discursos d'en Miquel Roca que un bon dia van provocar que el llavors cap de la UGT i diputat socialista, Nicolás Redondo, digués al representant català una frase que mereix passar als annals del parlamentarisme espanyol: «Señor Roca, usted pretende hacer en política una cosa imposible: estar bien con todo el mundo.» De fet, el comentari en qüestió retrata l'actitud majoritària dels nostres polítics en aquella ciutat castellana en els darrers trenta anys.

Naturalment, aquesta estratègia ha fet que des de l'Estat espanyol se li hagi perdut tot respecte a Catalunya i vegin l'exigència dels nostres drets com un caprici de milionari. És tan estrepitós el fracàs d'aquesta manera de fer política a Madrid que s'ha acabat per tergiversar la història de tal forma que ara resulta que som nosaltres els totalitaris i insolidaris de la Península Ibèrica. Sembla com si mai no hagués existit un intent de genocidi contra la cultura catalana, que mai no hagin desfilat tropes espanyoles per Barcelona o que no ens hagin afusellat un president en un fet únic en la història recent d'Europa. Tot això deuen ser fantasies nostres i ara som nosaltres els que perseguim castellanoparlants pels carrers de Vic o Mollerussa i ens emportem els diners de «todos los españoles». Heus aquí el balanç de la pedagogia feta al Congrés dels Diputats espanyol. Sempre ha estat així?

Si hem de ser sincers, l'animadversió contra Catalunya ha estat una constant en la història d'Espanya. Des de Francisco de Quevedo, que ens catalogava com a «aborto monstruoso de la política», fins als adjectius clarament racistes que ens ha regalat un home teòricament d'esquerres com Juan Carlos Rodríguez Ibarra. Sense oblidar un altre personatge liberal i progressista (almenys així l'han volgut fer passar a la història oficial) com era Manuel Azaña, que afirmava en les seves memòries que el millor que es pot fer amb els polítics catalans és «no tratarlos».

En definitiva, no em sembla exagerat dir que, després de contemplar el resultat de les relacions entre Catalunya i Espanya, anar a Madrid a intentar fer que ens entenguin resulta, com a mínim, temerari. En tot cas, aquells catalans que vulguin fer política a la capital espanyola fins al dia de la nostra independència (després seran relacions internacionals) només poden anar-hi a cercar una cosa: respecte.

Entendre això no és cap cosa excepcional. Si no, mireu la figura de Francesc Macià, que després de ser un monàrquic i un hispà convençut, va arribar a la conclusió que el trencament amb Espanya era la solució més assenyada per a Catalunya. Ell no va tenir cap mirament a plantejar a les Corts el contenciós entre nosaltres i ells amb tota claredat. Bona prova del que diem ho constitueixen molts dels seus discursos a l'hemicicle de la Carrera de San Jerónimo; en un d'ells, a l'hora de defensar el paper de la llengua catalana deia: «En esta lucha, señores diputados, puede resultar, y esto sería una cobardía no decirlo, que algún día se vaya a la violencia, y si sucediese, tened en cuenta que la victoria será del que tenga una voluntad más firme y decidida.»

Afirmacions com les de qui després va ser escollit aclaparadorament president de Catalunya són una demostració de no voler anar a Madrid a cercar només la concòrdia o l'estabilitat de l'estat. Són la prova d'una posició ferma i decidida que inspira respecte.