LA CONTRACRÒNICA

PEP RIERA

Una mica de confusió massa cara

El Barça volia fer calaix abans de l'hivern i ara haurà d'anar a recuperar el botí a l'inhòspit est. Dit en clau més catalana, el Barça afrontarà el que queda de lligueta sense cap roc a la faixa. No hi ha feina avançada però tampoc no hi ha res perdut. El Barça ja sol tenir aquestes coses. Si no estat fi de veritat, sol rebre avisos en forma de mal resultat. No té cap problema greu, l'equip de Guardiola, però ha d'ajustar unes quantes coses per trobar l'equilibri que el converteix en un equip devastador. No està lluny, el que passa és que a vegades el camí de retorn fa massa voltes.

En la primera part es va veure la versió flàccida del millor Barça. Va atacar, va jugar en el camp del rival, va pressionar que perdia la pilota, va defensar quan el Rubin va lligar alguna jugada, va fer transicions ràpides, va moure la pilota, va buscar i va trobar línies de passada i fins i tot va rematar a porteria. Però tot ho va fer amb poca tensió, sense contundència, sense malícia, sense capacitat d'intimidació. Per això la circulació de la pilota va ser poc efectiva, la pressió poc fructífera i les rematades, de mantega. Un equip desmanegat. El Barça ja s'havia deixat sorprendre en el primer minut per un xut de Riazantsev, inesperat i imprevisible, sí, però aquesta també va ser l'acció més competitiva de la primera part. És clar que uns instants abans del gol l'àrbitre tampoc havia tingut prou bufera per xiular un penal sobre Iniesta.

L'equip tàtar, per molt que digués el seu tècnic, no va fer un plantejament calcat del que va fer el València dissabte. Tampoc no va reutilitzar cap recurs ni va fer cap innovació tàctica per contrarestar el joc del Barça. Es va limitar a fer el que ja s'ha fet moltes vegades: va posar dues línies defensives a no més de quaranta metres de la porteria i va deixar Domínguez com a aventurer. El plantejament tàctic de Gurban Berdiev hauria estat de fireta si els blaugrana haguessin tingut una mica de contundència i d'encert en les rematades. Però li va sortir més bé que a Unai Emery, si atenem al resultat, que al final és el que compta.

Guardiola havia posat, per primera vegada aquesta temporada, Iniesta i Xavi junts a la línia de mitjos, per mirar de donar fluïdesa al joc de creació. L'entrada de Márquez com a parella de Piqué també tenia la mateixa finalitat. Amb aquests homes i aquesta disposició tàctica, la pilota havia de fluir per les línies de subministrament de futbol. No és que el Rubin deixés forats, però tampoc hi havia gaires dificultats per crear-ne algun per fer arribar pilotes a Ibrahimovic, Messi i Pedro. El que sí que fallava era la precisió, la malícia i la contundència. El Barça era com un culturista que s'hagués deixat una mica i que en lloc d'anar al gimnàs s'hagués quedat estirat al sofà. Continuava sent un culturista, però no n'exercia.

La fluïdesa sol ser un símptoma inequívoc de l'estat del Barça. I Guardiola va mirar de posar remei a la que li havia faltat en els últims partits des de l'alineació, posant en cada línia els millors en l'ús de la pilota. Però la fluïdesa no porta enlloc si al final no hi ha contundència. L'orquestra, efectivament, va tocar més afinada, però tots tocaven el violí i ningú la percussió. En la mitja part va intentar corregir la flacciditat de la proposta dels seus homes. L'equip va sortir al camp en el segon temps amb una actitud més recognoscible. Semblava que estava disposat a passar de les metàfores a les coses concretes. Triïn la que vulguin: Ibrahimovic va tornar del descans amb el tambor i de seguida el va fer sonar, ben assistit pel violinista Xavi; el suec era el culturista que es va aixecar del sofà i se'n va anar a aixecar pesos. La qüestió és que el gol de l'empat va ser l'acció més contundent, quasi violenta, del seu equip fins llavors. Aquest gol semblava que seria el símptoma de la recuperació. Ho va semblar durant una estona. Va millorar la circulació de pilota dels blaugrana, també va ser més contundent i efectiva la pressió i va créixer la sensació de perill per al porter rus. Amb el partit empatat, la resolució favorable al Barça semblava només qüestió de minuts. Els homes de Guardiola estaven creant aquell devastador clima de vendaval imparable sobre l'àrea rival. No semblava que el Rubin tingués cap carta amagada a la màniga. Estava lliurant el seu destí als resos del fidel musulmà Berdiev, que va omplir de pregàries la seva àrea tècnica. De sobte, l'equip tàtar, tancat irremissiblement dins la seva àrea, va decidir obrir-se, allargar el camp. I el Barça va començar a entrar en un estat de confusió. Havia volgut compensar la falta de tensió del primer temps amb una sobredosi de dedicació en el segon, tots havien deixat el violí i van agafar el tambor, i va tornar faltar harmonia. I ja se sap que aquests estats de confusió el Barça els paga molt cars. El segon xut del Rubin a porteria va ser el segon gol. La càrrega final del Barça va ser la d'una banda de culturistes que tocaven el tambor amb l'arc del violí. Pura confusió.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.