Finançar opinadors

Servidor opina. Servidor escriu lliurement, sense opció de compra ni de lloguer, cap de les meves paraules té cap preu. Quan dic que escric lliurement dic que escric malgrat les pressions, que normalment (tot sigui dit) m'han arribat de part d'un determinat partit de l'hemicicle català. Mai no he rebut cap trucada ni cap frase amenaçadora del PSC, ni de Convergència i Unió, ni d'Iniciativa, ni del Partit Popular ni de Ciutadans.

El senyor Puigcercós, en una altra mostra d'incontinència verbal indigna de qui vol presidir alguna cosa, diu que a ERC «no financem opinadors perquè parlin bé de nosaltres». Ho va dir a la ràdio arran del debat sobre el finançament dels partits, i aquí feia el paper de germà pobre: diu que a ERC no tenen diners per a posar anuncis a La Vanguardia, quina llàstima. Però després assegura o insinua que els altres partits, o alguns altres partits o cercles polítics, sí que financen opinadors perquè parlin en una determinada direcció. Puigcercós no posa noms. Per tant, jo tampoc no ho faré en el seguit d'anècdotes que explicaré a continuació.

Una persona molt i molt propera al republicanisme català (fins i tot podríem considerar-la figura destacada), va trucar-me un dia mentre jo era director d'un mitjà de comunicació i em va dir que tindríem l'entrevista que havíem demanat. «No patiu, Jordi, que la tindreu. Ara bé: aquesta noia que es diu Rut Carandell, i que escriu al vostre mitjà, vols dir que té algun sentit que hi continuï escrivint?» Eren moments en què Reagrupament començava a tocar la pera, per entendre'ns. La meva resposta a l'amable trucada va ser que pengéssim, que esperéssim cinc minuts i que em tornés a trucar. Mentrestant, tots dos pensaríem sobre el que havia passat. No va trucar passats els cinc minuts: encara hi havia vergonya, suposo.

L'altra simpàtica anècdota ve d'una persona que en Puigcercós coneix molt bé, fins al punt que potser recordarà el fet. Aquesta persona va començar el seu diàleg amb mi tot dient: «No et prenguis el que et diré com una amenaça, Cabré», i em va esmentar el dissortat futur que en les seves professions havien experimentat alguns periodistes o comunicadors. «Perquè és clar, Cabré, és el que passa quan s'escriuen determinats articles.» Vaig considerar-ho evidentment no com una amenaça, sinó com un generós avís. En dos mesos, sense que hi hagi de tenir absolutament res a veure, jo sofria un sotrac professional.

No cal comprar opinadors, de vegades. N'hi ha prou de seduir-los de maneres tan astutes.