ETA i altres fantasmes electorals

Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

Els partits unionistes solen treure fantasmes del bagul quan van quedant endarrerits en les curses electorals de Catalunya o del País Basc, perquè creuen que fent por a l’electorat aconseguiran frenar el vot de l’independentisme i de l’autonomisme menys dòcil. A Catalunya, la campanya no comença fins dijous vinent a mitjanit però aquí ja fa temps que sabem amb quina mena d’espantalls provaran de fer recular el vot sobiranista. Amb una bona colla de dirigents polítics condemnats i inhabilitats pel procés o a l’exili, amb una persecució judicial que no s’atura i que ja compta amb més de 3.000 represaliats, amb un independentisme més dividit i polaritzat que mai i amb una amnistia que penja d’un cordill, no cal remenar gaire el bagul: la recuperació de la convivència serà el papu principal i la millor metàfora de la rendició que ens voldran encolomar.
Al País Basc el fantasma de la por és sempre ETA i ja es veia a venir que no s’arribaria al dia de reflexió d’avui sense que fes acte d’aparició, sobretot després que diferents sondejos hagin coincidit que EH Bildu podria ser el partit més votat aquest diumenge. Al PP i al PSOE, al cap de tretze anys que ETA va abandonar la lluita armada, encara els és imprescindible que l’esquerra abertzale pagui regularment un peatge de contrició. Es veu que tots aquests anys els sembla massa temps sense treure’n rèdit però, en canvi, troben que són pocs per reconèixer que van ser còmplices de la repressió sagnant contra l’independentisme basc i del terrorisme d’estat. Malgrat tot, el candidat d’EH Bildu a lehendakari, Pello Otxandiano, ha manifestat explícitament que no vol caure ni en la trampa d’humiliar-se reiteradament ni en la de reclamar reciprocitat en els penediments, perquè considera que aquesta actitud no facilitaria la reconciliació. Vet aquí perquè els sondejos li són favorables.

El que s’entén i el que no de Puigdemont

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Quan s’analitzen les declaracions de Carles Puigdemont a RAC1 afirmant que renunciarà a l’escó si no és escollit president, és obligat que es plantegin diversos interrogants. Que els partits unionistes el menyspreïn amb mala llet i que els seus adversaris independentistes el tractin amb un descarnat i vergonyós cinisme no ha de ser cap obstacle perquè els sobiranistes sense fílies ni fòbies facin servir el seu sentit crític i es preguntin per què es presenta a aquestes eleccions del 12-M. S’entén que el seu objectiu sigui restablir una presidència no destituïda per les urnes sinó per la repressió espanyola, i recuperar un govern que exerceixi l’antagonisme amb el d’Espanya amb més radicalitat que el seu antecessor. S’entén que estigui cansat i corsecat pels dos anys difícils del govern del referèndum, per set anys dolorosos d’exili i per una persecució política i judicial descarnada. S’entén que, per aquest motiu, no li serveixi cap altre resultat que no sigui una victòria i que quedar-se a l’oposició li representaria un mal colofó per a la seva trajectòria. Però no s’entén que ignori que la fragmentació política actual l’està advertint des d’un bon principi del risc de no assolir una majoria absoluta ni una majoria qualificada per formar govern. Ni s’entén, tampoc, que no aconseguir la investidura sigui prou motiu per desentendre’s de la responsabilitat de capitanejar el grup parlamentari resultant, després de fer una campanya personalista en què el seu nom bateja la candidatura per davant de les sigles del partit. I el que menys s’entén de tot és que no s’adoni que ell representarà aquells electors que el votin i que dir-los d’entrada que, si no guanyen, els abandonarà, és estimular-los a l’abstenció o a que votin altres alternatives. Dimitir només és assumir responsabilitats si són els electors que li ho reclamen. Si no, és defugir-les.

Esperpents al Senat

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

Es veu que als propietaris de vehicles elèctrics els està agafant una mena de síndrome d’angoixa per l’autonomia. Com a la majoria de catalans, que també voldríem fer un recorregut més llarg. La diferència és que si als cotxes els falta bateria, als independentistes ens en sobra, però no podem anar gaire lluny perquè ens tenen posat un cadenat. Queixar-nos-en serveix de ben poca cosa si no som capaços de trobar l’eina que ens alliberi, sigui una clau o una tenalla. Per això tenen part de raó aquells que critiquen la compareixença de Pere Aragonès a la sessió del Senat d’aquest dilluns vinent perquè els sembla inútil. Ho serà completament. Però enmig de la ranciesa previsible algú hi ha de de representar la dignitat del poble català i aquesta missió li pertoca al President de la Generalitat, que hi defensarà la llei d’amnistia i hi reivindicarà el dret a celebrar un referèndum d’autodeterminació. Malgrat que d’aquesta cita no se’n traurà –no en traurem- altra cosa que descàrregues d’artilleria de la brigada mediàtica unionista i un grapat de crítiques, amenaces i advertiments apocalíptics de la majoria de la cambra alta espanyola. Una cambra on el PP ha fet, com fa arreu on mana, de la tergiversació el llibre d’estil parlamentari i de la revenja neofranquista, el codi de conducta. Una cambra que el PSOE fa servir d’excusa per marcar distàncies amb qui no en pot tenir al Congrés de Diputats perquè en necessita els vots. Una cambra que vol amplificar l’altaveu dels contraris a l’amnistia i a les solucions polítiques per a Catalunya fent desfilar, l’un darrere l’altre, tots els presidents de les comunitats autònomes. Una cambra on la setmana vinent veurem sobretot teatre, però un teatre agredolç, generosament farcit de figurants que han estat cridats a escena amb un guió coral i un discurs esperpèntic que difícilment podria millorar Ramón María del Valle Inclán.

Euskadi o Portugal?

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , ,

Tots els catalans sabem que el dèficit fiscal i les mancances de finançament de la Generalitat són elements fonamentals de la disputa que Catalunya manté amb l’Estat espanyol des del primer dia que Josep Tarradellas es va asseure a la cadira del Palau i que, amb la retallada de l’Estatut, formen part dels detonants que van fer explotar l’independentisme. Precisament per això, del concert econòmic no se n’havia tornat a parlar perquè l’alternativa ja no era semblar-nos al País Basc sinó a Portugal, “l’autonomia que ens cal”, tal com proclamàvem. Però ERC, que diu que no renuncia a la independència però tampoc a fer progressar l’autonomisme fins a un estatus que s’hi assembli, ara acaba de treure la pols a aquella proposta que Artur Mas va rebotre a les golfes després del cop de porta amb què el va contestar el govern espanyol, llavors format pel gabinet socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. A dos mesos d’unes eleccions al Parlament, qualsevol proposta política pot ser titllada d’electoralista i, per tant, la fumarola d’aquest qualificatiu no ens hauria de distreure ni fer-nos perdre el temps discutint si és o no una proposta oportunista. Caldria, més aviat, que encaréssim decididament els dos debats que aquesta qüestió ens planteja. Un d’intern, per dilucidar si el finançament singular que planteja ERC és una finalitat o un mitjà. I un altre d’extern i unitari per desmuntar tots els arguments que des d’Espanya s’articulen per impedir que Catalunya deixi d’alimentar-los les arques. El primer de tots, la insolidaritat, aquest virus que ens atribueixen en exclusiva sense enrogir ni admetre que, en quaranta anys de democràcia, no han estat capaços de re-equilibrar les economies regionals mentre la més rica de totes, Madrid, va xuclant any rere any més inversions de les que pressuposta i el dèficit fiscal amb Catalunya no baixa del 20.000 milions anuals.

El paper de Puigdemont

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Carles Puigdemont ha assegurat que es presentarà al Parlament de Catalunya si compta amb els vots suficients per passar de ser el 130è president de la Generalitat a ser el 133è. En les darreres eleccions al Parlament Europeu la candidatura que encapçalava va obtenir el suport de 1.025.411 electors, en una circumscripció estatal per més que recollís pocs suports fora de Catalunya. Com que la candidatura més votada a les eleccions catalanes del 2021 va ser la del PSC amb 652.858 vots i 33 diputats, no és desmesurat pensar que la llista de Junts per als comicis del 12 de maig pugui ser la capdavantera de la cambra o obtenir fermes opcions per encapçalar una coalició de govern. Sobretot si planteja la campanya electoral amb la mateixa inequívoca tàctica presidencialista amb que l’ha començada, per reivindicar com a pròpia la bossa d’electors que van portar el president a l’exili a la cambra d’Estrasburg. Dit tot això sobre el paper, també és cert que Puigdemont no tindrà fàcil ni la victòria ni el retorn. D’una banda, perquè, a mesura que passa el temps, els contrapesos de l’acció política són més acusats: el paper de l’exili, els alt-i-baixos del Consell per la República, el rol antagonista amb ERC, els pactes amb el PSOE… D’una altra, perquè el ventall polític de l’independentisme s’ha fraccionat més, sense oblidar que l’abstencionisme n’és una part important, i això fa que la reconciliació entre forces sobiranistes sigui cada dia més complexa i difícil i que al Parlament de Catalunya es puguin intuir pactes de govern sense la participació de Junts. I, finalment, perquè les traves judicials i polítiques a l’amnistia i a la figura política de Puigdemont poden fer que no pugui acudir a la cambra de la Ciutadella, si és que arriba a ser candidat. És a dir: què farà el president a l’exili si, per una raó o per una altra, no pot ser restituït per les urnes? Quin paper voldrà fer en una situació més adversa que la que ara projecta?

Com més serem, menys riurem

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , ,

Dilluns passat, Clara Ponsatí i Jordi Graupera van anunciar que per Sant Jordi presentaran una nova formació política independentista: Alhora. Doncs alhora l’ANC està en plena consulta perquè els socis diguin si volen que l’entitat promogui una candidatura. El dia 16 sabrem què n’ha sortit, encara que la intuïció ens suggereix que la resposta podria ser negativa després del fracàs que va tenir dins l’entitat la proposta de fomentar el vol nul o l’abstenció en les eleccions espanyoles. Tant uns com altres han vist la seva oportunitat en la gran bossa electoral que formen els abstencionistes, els molestos amb les aliances d’ERC i Junts amb el PSOE, els incòmodes amb l’autonomisme i els impacients per aixecar la suspensió de la DUI com més aviat millor. Des d’un punt de vista estrictament democràtic hauríem de celebrar que hi hagi quantes més opcions polítiques millor, perquè això voldria dir que més sectors socials estarien representats. I des d’un punt de vista independentista també hauríem d’estar il·lusionats perquè hi hagués noves candidatures que sacsegessin el conformisme, els temors i la peresa dels partits que fa més temps que branden l’estelada. Però a més a més de les llistes alternatives que ja han fracassat abans, la mecànica de càlcul per a l’obtenció de diputats va per camins poc planers: la llei d’Hondt té la maldat de restar representativitat a qui va més dividit o d’atorgar-ne més a qui treu més vots. Si parlem d’un context bipartidista sembla fàcil entendre els efectes d’aquests càlculs i per això també s’haurien d’entendre quan parlem d’unionisme i d’independentisme. Doncs no, és més difícil. Sobretot quan no es vol veure ni acceptar que la única victòria incontestable que han obtingut els partidaris de l’estat català propi és quan es van presentar units. Tot el que no sigui això és especular amb fràgils aliances.

N´hi ha que fan i n´hi ha que no

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

El passat 2 de novembre, l’expresident espanyol José Maria Aznar qualificava de “crisi constitucional” les negociacions sobre l’amnistia entre el govern espanyol i els seus socis independentistes. Al·legava que aquesta situació no admet silencis ni inhibicions i donava pautes d’acció per a aquells patriotes espanyols que se´n sentissin interpel·lats: “El que pugui parlar, que parli; el que pugui fer, que faci; el que pugui aportar, que aporti; el que es pugui moure, que es mogui.” Alguns analistes ho van considerar una crida a files per al reaccionarisme civil, institucional i funcionarial, però en realitat només era un recordatori: aquells que van acceptar l’herència política del franquisme mai no han deixat de parlar, ni de fer, ni d’aportar ni de moure’s perquè tot es mantingui lligat i ben lligat a les parets mestres del règim del 78. Per això, quan es tracta de defensar-lo, els conservadors (de dretes i d’esquerres) barbotegen compulsivament amb el propòsit de crear un relat, maniobren des de les clavegueres per dotar-lo de versemblança, en sufraguen els costos de la propaganda mediàtica i articulen campanyes per crear opinió pública i aconseguir que els facin d’escolanets des del poder judicial a la senyora que escridassa el reporter de TV3 a Madrid. Només aquest ecosistema político-judicial pot explicar que es mantinguin oberts sumaris com el del cas Volkhov o del Tsunami Democràtic i que la tramitació de la llei d’amnistia flaquegi davant del Senat, del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem. Ells fan, parlen, aporten i es mouen. La qüestió és que fan, què diuen, què aporten i cap on es mouen els que son víctimes de la seva repressió, que no són només els 3.000 encausats sinó també els centenars de milers a qui ells representen. Accepten els fets consumats derivats del derrotisme i la divisió i es conformen d’anar a pidolar al mur de les lamentacions?

Barcelona, ciutat no sostenible

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Dijous passat, en El Punt Avui, es produïa una coincidència que si s’hagués sigut fortuïta no hauria estat més oportuna. A la plana 2, un article d’opinió de Tian Riba explicava que el Mobile World Congress ha encarit extraordinàriament els preus dels allotjaments a Barcelona i recordava episodis de lloguers surrealistes d’aquesta ciutat i d’altres indrets turístics. I a la plana del costat, un anunci de l’Ajuntament de Barcelona enaltia el MWC com una forma de connectar els barcelonins amb el progrés i situar-los, deia, “a la ciutat on la tecnologia fa la vida més sostenible”. La tecnologia, en general, potser ens fa la vida més còmoda però difícilment fa de Barcelona una ciutat més sostenible i, encara menys, més habitable. El MWC i altres esdeveniments de repercussió internacional que se celebren a la capital catalana, la projecten al món i la converteixen en un reclam turístic de primera magnitud. De tanta primera magnitud, que des del modest propietari d’un habitatge fins al grups inversors i immobiliaris han trobat en l’allotjament –el turístic i el de primera necessitat- la terra de fer pipes. Tant el lloguer estable com l’adquisició d’un habitatge han arribat a preus abusius en relació als salaris, i els efectes d’aquest fenomen especulatiu, a més a més dels que descrivia Tian Riba, són evidents: sortides forçades de llogaters i èxode de les persones amb menys recursos cap a l’extra-radi de l’àrea metropolitana. 70.000 en els propers 5 anys. Amb dues penalitzacions afegides: més despesa en desplaçaments i també l’encariment d’aquest habitatge perifèric. Per això aquest anunci de l’Ajuntament de Barcelona només es pot interpretar de dues maneres: o els que l’han fet formen part d’aquestes generacions deficients en comprensió lectora (i redactora) o el govern municipal pren el pèl als barcelonins que encara ho són.

No m’havies dit què hi havia per sopar

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Tal com s’esperava, la intervenció que Felip VIè va fer dimecres en l’acte de lliurament de credencials dels nous jutges formats a l’escola judicial de Barcelona, ha estat criticada des de les files de l’independentisme. Sembla ser que algú esperava que el rei espanyol no es limitaria a dir-los d’esma que facin bé la seva feina i que tenia l’esperança que també els diria que no facin política ni es deixin portar per la seva creativitat narrativa. És ben curiosa aquesta incauta susceptibilitat. És com si ens creguéssim de veritat que el 3 d’octubre del 2017 el rei hagués pogut fer alguna cosa diferent que posar-se de part de l’Estat espanyol. O que, algú que rep hereditàriament la institució més alta de l’Estat i el màxim comandament de les forces armades, hagués de considerar que la separació de poders i la sobirania popular i democràtica són alguna cosa més que collonades. Per això, quan, pel matí, Pere Aragonès no va a un acte que presideix Felip VIè, o al migdia el respon amb contundència a X-Twitter, penses: “Molt bé. Què sàpiga que els catalans no tenim rei ni genolls per fer-li vassallatge!” O “Bravo! Que s’engreixin mútuament monarques i aduladors amb els respectius discursos greixats!” Però quan veus que, a la tarda, al president de la Generalitat no li fa cap ànsia acudir a l’acte d’inauguració d’una empresa privada de les que perfumen, ensabonen i disfressen la monarquia, ni trobar-se allí al rei i donar-li la mà com dient-li “aquí és diferent, eh?”, i que el rei li dediqui un somriure que ja l’hauria volgut Pedro Sánchez, llavors, penses immediatament en aquell anunci de les pizzes. Si, aquell en que una menuda reveixinada es presenta a sopar acabada de dutxar després d’haver dit que no ho faria, i que quan la seva mare li retreu, li respon: “És que no m’havies dit què hi havia per sopar!” Doncs mira, es veu que per sopar hi havia gripaus.

Pagesos i buròcrates

Etiquetes

, , , , , , , ,

La pagesia d’aquest país va amb quaranta anys de retard i, respecte dels agricultors francesos, seixanta. Potser no tants quan a la modernització dels processos i al us de la tecnologia, però sí en la capacitat d’organització i de mobilització. Això que hem vist aquesta setmana a Catalunya ha estat una festa comparat amb els sidrals que són capaços d’organitzar els pagesos de l’altra banda de la frontera política, que és la que determina, precisament, l’existència de polítiques diferents. Fa més temps que són a l’Europa comunitària, fa més anys que saben de quin peu calcen els buròcrates i també fa molt que els ruixen amb fems quan els sembla necessari. I tenen arguments més expeditius per mostrar el seu rebuig als productes que competeixen amb els seus. Podríem dir que els vorals de les carreteres n’estan plens, dels seus arguments. I es fa difícil imaginar que, ara mateix, hi pugui haver cap altra acció de defensa més efectiva i més honesta. Perquè el camí no és retirar la limitació de pesticides, com ha anunciat una Úrsula von der Leyen temerosa pels efectes de les mobilitzacions sobre les eleccions europees, sinó avançar en la sostenibilitat. No es tracta que els productes europeus puguin competir a la baixa amb els extracomunitaris, sinó d’impedir les importacions de productes que competeixin directament amb els productes europeus en preu, en qualitat i en salubritat. Per aconseguir-ho calen dues coses. La primera, que les polítiques de l’administració no es materialitzin amb un laberint burocràtic que justifiqui la feina dels funcionaris però faci perdre temps i diners als pagesos. La segona, que els agricultors vencin la secular desconfiança en les accions col·lectives, tant les que són de caràcter reivindicatiu com les que són de treball cooperatiu. Perquè avui som on som, precisament, per culpa d’aquestes dues qüestions.