“La cuina té uns temps i la gravació, uns altres; cal que hi hagi opcions B”

No em vaig presentar a les proves de l’Institut del Teatre perquè coincidien amb la selectivitat. I vaig triar comunicació audiovisual pensant que era el més semblant al teatre. Però no la sentia com els meus companys que es compraven càmeres i miraven moltes pelis. Sempre m’havia agradat cuinar i tot allò relacionat amb la nutrició i la dietètica. I per això em vaig apuntar a un cicle mitjà de cuina a Cambrils. Va ser el dia més feliç de la meva vida. Disfrutava. El primer any vaig aprendre moltíssim i ho volia saber tot.

Sí, la veritat. Vaig tenir molta sort. M’il·luminava. No m’esperava tenir tanta il·lusió.

Marc Ribas va conèixer una parenta meva amb un restaurant al poble. Li va comentar que cercaven una noia que fes les postres per donar una mica més de color al programa i treure hores de gravació a en Marc per compatibilitzar-ho amb Joc de cartes. Penjava les meves postres a les xarxes socials i al poble era coneguda la meva afició. Em va trucar en Marc perquè fes el càsting. Els va agradar. I ara ja farà dos anys que hi soc.

Al principi era molt més exagerat, ara no ho és tant. La meva manera personal de vestir no és així. No tinc un estil definit de diari. Em vesteixo còmoda i com m’agrada. Va molt bé per al personatge, per la Gessa, i pel programa queda molt bé, molt acolorit. Al carrer, quan he hagut de fer alguna cosa com a Gessa, sí que em rebaixo una mica el maquillatge, per exemple.

També està bé que s’apostés per una dona de perfil jove. Amb en Marc som dos registres d’edats joves diferents. El meu personatge és el de la noia que ha sortit de l’escola, l’assistent. I en Marc té un estil molt marcat i definit pel seu dia a dia. I per això van pensar en una noia amb un estil molt marcat. El meu físic van pensar que s’adequaria al de pin-up.

Sí, la imatge que projecto penso que hi combina molt bé amb els postres.

Anem canviant de partides en funció de les necessitats i la voluntat d’aprendre de cadascú. He passat per molts llocs. Ara estic fent pans, brioixos...

Amb les masses disfruto moltíssim. M’agrada veure una massa ben amassada, un brioix, fermentant, que està perfecte... em dona molt de plaer. Quan les masses estan ben fetes són molt boniques. La pastisseria també m’agrada. Saps quan et surt alguna cosa innata, quan els sabors se t’organitzen sols a la ment. Penses en un ingredient i te’n venen dos més a la ment i ja saps que hi combinarien. També he estat a la partida de carns, i la de Lasarte és espectacular.

Són d’en Marc. El que faig és interpretar-les. Però sempre m’agrada dir que la que cuina de veritat és l’Anna Brotons; ho té tot a punt. Per exemple, una merenga que s’hagi d’estar al forn mitja hora, ella ja ho ha fet abans. I si hi ha quelcom que falla al plató, que pot passar, perquè els focus fan molta escalfor, una nata muntada, per exemple, ella ja ho té a punt, pel que pugui passar.

La cuina té uns temps i la gravació en té uns altres. I quan no coincideixen hi ha d’haver opcions B, dobles preparacions. Un pas que fas en tres segons per gravar-ho en realitat en són deu. Escalfar és ràpid, però si has de refredar perds molt de temps, i per això cal refredar-ho el dia abans.

Els pastissers francesos. Philippe Conticini n’és un: és un mestre dels sabors. I m’agrada molt com emplata la pastissera Claire Heitzler. I Jordi Roca és inigualable pel que fa a creació.

Tothom sap diferenciar el que està bo del que està dolent en cuina. Puc fer unes galetes casolanes imitant les d’una marca i no em surten amb el mateix sabor, però la meva iaia les prova i diu que són molt millors. Però el meu paladar ha nascut perquè m’agradin les industrials. Hi ha una evolució amb els anys. Abans m’encantaven les xocolatines industrials i ara hi noto els greixos. No la disfruto com una xocolata de qualitat.

Hi ha adjectius de tota mena pel nostre dialecte. Per mi és familiar i me’l crec més. És casa. No m’agrada la gent que força la manera de parlar i s’amaga del seu dialecte amb un més estàndard.