La periodista que tots estimaven

A l’hospital de Madrid on va estar ingressada la setmana en què vam saber el diagnòstic terrible es devien preguntar més d’un dia qui era aquella pacient a qui anaven a visitar ministres, exministres, polítics de tots els partits o periodistes coneguts, molt coneguts, a més a més, és clar, de tots els amics, periodistes o no. Va col·lapsar la sala de visites. Ens ho explicava, somrient i una mica astorada, fa només dues setmanes. No era gens estrany. Era impossible que ningú que hagués conegut la Montse Oliva no l’estimés.

Ser la delegada de l’Avui primer i d’El Punt Avui després, a Madrid, i fer crònica política en aquests darrers anys no era fàcil. Però ella mai va ser una periodista hooligan i es va guanyar, a més de l’estima de tothom, el respecte professional des polítics i dels companys periodistes. Ryszard Kapuscinski sostenia que els cínics no serveixen per a aquest ofici, que per exercir el bon periodisme cal saber posar-se en el lloc de l’altre. La Montse Oliva va exercir, fins al final, aquest bon periodisme perquè tenia molt clar on eren les línies vermelles, allò que mai has de travessar per no ferir l’altre i per no faltar a la veritat. Era una persona sensible i tenia un gran respecte per la vida i per les idees dels altres. Era, també, una dona terriblement atractiva. Va començar a treballar al diari lleidatà La Mañana fent crònica de successos i el que fes falta, perquè era una treballadora incansable. Era també una magnífica explicadora d’històries, m’encantava escoltar-la quan relatava aquells primers anys, quan anava a cobrir tot tipus de desgràcies a les comarques de Lleida. Admirava Gabriel García Márquez, s’ho havia llegit i rellegit tot, i escoltar-la a ella explicant qualsevol peripècia vital era un luxe, perquè sempre era un relat treballat, elaborat, amb l’accent lleidatà, de Torà, que mai va perdre.

Ens vam conèixer al diari El Observador, un projecte periodístic que va acabar malament, però que va propiciar uns vincles humans que duraran sempre. Amb la Pepa Masó i la Cristina Sen ens vam conèixer allà. Més tard, a El Mundo, vam conèixer l’Elianne Ros, i totes cinc, durant tots aquests anys, hem compartit dinars, sopars i viatges. Quan l’Elianne va marxar a treballar a París, la visitàvem una vegada a l’any i juntes rèiem, passejàvem, xerràvem –la Montse era una conversadora incansable– i, sobretot, entràvem a les botigues més modernes i ens ho emprovàvem tot. Un d’aquests anys, un 4 d’octubre, vam anar a París al casament de la nostra amiga Elianne. Era el dia de l’aniversari de la Montse, i la nit abans ho vam celebrar a la Brasserie Lipp. Van ser viatges màgics, de celebració de la vida i de l’amistat.

Aquest 4 d’octubre, quan la Montse estava a l’hospital, la vaig felicitar i després li vaig enviar un missatge: “Montse, el dia del teu aniversari sempre me’n recordo de París.” Ella, com a bona amant del cine clàssic, em va respondre: “Sí! Sempre ens quedarà París.” Tens raó, sempre ens quedarà París i tots els dies i nits viscuts intensament amb tu. Ara, però, estimada Montse, que Déu ens ajudi, perquè no sé com ho farem sense tu.