“El periodisme és més necessari que mai, però l’estan matant d’inanició”

És la quadratura del cercle. A Catalunya, més del 80% de les revistes són de subscripció. És un consum més pausat perquè normalment són temàtiques i hi estàs subscrit perquè t’interessa, ja sigui la música, la història... Sí que consumeixes informació digital, però en suport paper la revista encara aguanta.

És un camí que has de transitar sí o sí. I el fet que m’hagin proposat a mi com a president és un senyal en aquest sentit. Al final la feina de l’editor és fer bons continguts i la manera com els distribueixes és secundari. Tant és si ho imprimeixes o ho penges en un web o ho envies per correu.

La guerra dels quioscos, per exemple. Les revistes catalanes sempre havíem perdut aquesta batalla. Per cada revista en català en tenies 25 en castellà i d’editorials més fortes. Què vam fer? Vam treballar molt les subscripcions [a Catalunya el 80% de les revistes són per subscripció] i quan el quiosc entra en crisi i se’n tanquen i desapareixen punts de distribució, les revistes catalanes no ho pateixen tant. Un altre avantatge de les editorials catalanes és que són empreses molt petites, de pocs treballadors, molt flexibles. No han hagut de fer retallades de personal dràstiques. Hi ha deu o quinze capçaleres grans amb un màxim de quaranta persones treballant-hi, però el prototip són quatre o cinc persones amb una idea. El que no tenim clar nosaltres ni ningú és cap a on s’ha d’anar.

Tenim associats que són nadius digitals que han treballat molt el sector adolescent. És cert que et passeges per les facultats de periodisme i ningú porta un diari. Hi ha altres vies de referenciar la informació. I molts mitjans estan treballant bé la manera de transformar els seus continguts per arribar a aquest perfil, per exemple amb les històries d’Instagram, i fins amb grups de WhatsApp.

Sense els límits del paper pots fer l’extensió que vulguis. Però amb el temps acabes veient que la gent vol textos breus, molta imatge i vídeo.

Hem entrat en la guerra del pescaclics [titular cridaner per atraure un gran nombre de clics] per tenir anunciants. De tota manera, les revistes estan més ben enfocades. Una revista en paper t’ofereix continguts en profunditat i reportatges amb un codi QR que enllaça amb un vídeo. Quan entres en el web d’una revista ja la predisposició és diferent: no busques l’última hora. Estem ben preparats per al futur.

El nostre problema és la visibilitat. Es fan revistes bones en català però el públic no les coneix i l’editorial no té múscul suficient de distribució. L’associació ha de suplir aquesta mancança. Per exemple portem les revistes a les botigues Abacus. I comencem una prova pilot en una cadena de supermercats on es trobaran les revistes. A vegades és trobar-te-la...

Per això una altra de les línies de treball és la plataforma www.iquiosc.cat , on pots subscriure’t o comprar números solts de totes les publicacions en català incloent premsa comarcal i diaris. Facilita a tots els editors tenir una versió electrònica. Ara fem proves amb tarifes planes per si funciona amb els lectors. I hem arribat a un acord amb Política Lingüística perquè les parelles lingüístiques puguin accedir a les revistes i practicar el seu català.

És cert que hi ha el fenomen echo chambers [les visions diferents són censurades] de les xarxes, que només llegeixis els teus. El periodisme hauria de superar això perquè ha quedat atrapat en les trinxeres i en el maniqueisme, també de la societat. Però no és només el procés. Vas a Londres i hi ha el mateix amb el Brexit. Honestament, a Catalunya ho hem fet una mica millor que a l’Estat. Però és global. A Turquia, Hongria, Polònia, han cavat una trinxera i enterrat l’altra. Són fenòmens que posen en crisi les estructures comunicatives.

No trobem el model de finançar el periodisme. I és el gran drama. És més necessari que mai però hi ha condicionants que l’estan matant d’inanició. Per exemple, Amazon compra The Washington Post i duplica la plantilla i no li importa perdre-hi diners... Ha renascut el periodisme?... És una gran corporació que compra un mitjà de comunicació. Aquest és el model?... Com a lector em crea dubtes.

És un problema del tipus de model educatiu, d’acumular coneixements fragmentats. Abans es valorava molt tenir cultura general; ara no ho dona l’escola. Quan no tens aquesta base i vius en el teu microcosmos que no critica la teva visió del món, et molesta el periodista que et diu que potser és gris. El periodisme, per les seves pròpies mancances i per haver entrat en segons quines dinàmiques, ha perdut credibilitat.