Comunicació

PATRYCIA CENTENO

EXPERTA EN COMUNICACIÓ POLÍTICA NO VERBAL

“La pandèmia ha fet evident qui és líder i qui no, i ha reforçat les dones”

Destaca la feminització de la comunicació política durant la crisi sanitària, amb valors com ara la tendresa i la serenor, un concepte que no apliquen totes les dones i sí alguns homes

Amb l’especialista Patrycia Centeno (La Corunya, 1983) analitzem l’estètica política durant la Covid-19.

Com definim el que anomena coronavirustyle?
El coronavirustyle és una filosofia de com els representants públics han reaccionat davant de la pandèmia. La Covid-19 el que ha provocat és que tot s’evidenciï molt més; tant les coses bones com les dolentes. I en el cas dels nostres representants públics ens hem adonat qui eren líders i qui no. Ens hem hagut de posar les mascaretes, però a molts d’ells els han caigut les màscares. I allò que sospitàvem, que teníem pocs líders, doncs amb la pandèmia tothom ha quedat retratat.
Qui suspenem i qui aprovem?
Les dones n’hem sortit reforçades. Sempre he parlat d’una transició cap a un lideratge i una comunicació política molt més feminitzada, i crec que amb la pandèmia si hi ha una cosa positiva a destacar és que la feminització de la comunicació política ha arribat per quedar-se; la crisi sanitària ho ha constatat. I no només afecta les dones, sinó també els homes.
Posi alguns exemples de la feminització en la comunicació política?
El de dones que han estat gestionant la crisi al capdavant de diferents països. Però no totes les dones. Per exemple, el paper de la primera ministra de Bèlgica no va ser el més adient. La feminització de la comunicació política fa que aquestes dones destaquin. I per què? Primer perquè han demostrat una gran serenor, que és una de les qualitats més necessàries en una època d’incertesa absoluta. També han mantingut la calma. I han estat molt tendres. En el món animal ho veiem molt clar: protegeixen les seves cries. No només és amor, és protecció que pot treure les urpes. I penso que les dones que són en el poder han protegit els seus ciutadans. I vull destacar l’elegància. Sempre se’ns posa sota el focus del judici, de la crítica, i nosaltres estem per sobre d’això.Quan em pregunten què podem aportar les dones al lideratge, doncs que som superiors perquè ens hem hagut d’espavilar durant segles perquè els homes ens ho han posat molt difícil i hem desenvolupat moltes capacitats que els homes no tenen.
El vestit és el missatge.
Moltes han fet servir aquestes eines. Primer l’empatia, però l’empatia aplicada a la imatge corporal, a la posada en escena. M’ha agradat molt veure que la majoria de líders i les monarquies han traslladat, a través del vestit, un missatge d’esperança. Estic pensant en el vestit verd del primer discurs d’Elisabet II, però també la realització que en va fer la BBC, amb plans de l’exterior de Windsor, que fins i tot se sentien els cants dels ocells; estava tot molt pensat i planificat…
El contrari de Felip VI i Letícia.
Totes les monarquies són institucions anacròniques i no tenen cap sentit al segle XXI. Deixant de banda això, el que no pots és fer servir les eines tecnològiques del segle XXI i emprar-les amb el missatge del segle XIX. Hem vist com les monarquies europees s’adaptaven. I a la Casa Reial Espanyola ni s’ha vist. L’únic que s’ha vist és una imatge que em sembla molt inexplicable des d’un punt de vista de comunicació de les institucions, i és posar les dues nenes davant d’una paret i fer-les xerrar… Com vols arribar al jovent d’aquest manera? Han de saber com es comuniquen els adolescents d’avui dia. Per tant, utilitza les eines dels joves. La resta de monarquies han fet l’esforç d’empatia amb la ciutadania que està patint, i per semblar més properes .
Tot és propaganda; uns ho saben fer i els altres no.
Si has de fer postureig, fes-lo bé. Si has de fer aquest missatge, fes-lo empàtic. Només a Espanya s’ha demanat que durant el confinament es vestís de dol, i és la imatge que hem vist amb la reina Letícia i la Isabel Ayuso tan dramàtica.
És l’Espanya lorquiana, negra…
Victimisme absolut. Hi ha hagut mitjans que han vist positiu que la reina Letícia adoptés aquest estil tan sobri de vestuari per respecte a les víctimes. En canvi, mires altres llocs i veus la Màxima d’Holanda amb aquells colors vistosos que desprenia alegria. Aquí qui ha instat a la tristesa i a la desmotivació i a aquesta crida a l’Apocalipsi era la dreta més casposa. També ens hem de fixar en qui vol generar empatia a través del dolor. Òbviament que s’ha patit, i ho patirem.
No hem de frivolitzar.
No hem d’exagerar. Crec que els líders en moments així han de destacar per la seva serenor. Penso que és l’excel·lència de l’empatia. I això és molt difícil. No pots sortir plorant en una pandèmia; sí que et pots emocionar. Però no és el que has de traslladar. Necessitem que ens tranquil·litzin en aquell moment. Que ens donin un missatge que tot anirà bé. Tampoc pots sortir rient dient que allò no té importància. Els dos extrems no convenen. Per tant, els que han mantingut la serenor han estat els grans destacats.
Diferències entre les compareixences de Sánchez i Torra.
Penso que Quim Torra no és un gran líder. No té una aparença presidenciable. Ni l’ha tinguda ni la tindrà mai. Però sí que és cert que durant aquest temps de patiment i d’incertesa el que ha agradat i ha provocat certa afinitat amb ell és que tot el que deia i tot el que feia era molt natural i real. I això s’agraeix. Que notis que el missatge és sincer també tranquil·litza. Pedro Sánchez mira un teleprompter i fingeix que ho està llegint d’un paper i hi posa aquell to dramàtic, però després t’intenta motivar, i hi ha una escenografia amb militars… És una incongruència absoluta, no només ell, sinó tot el seu govern.Quim Torra, que mai havia destacat per la seva presidencialitat, en aquest cas, per bé o per mal, també han destacat les bones persones. I Quim Torra és una bona persona. No diria que és un bon líder. Però aquesta humanitat també ens agrada.
Què en pensa de la selfie d’ Ada Colau ?
View this post on Instagram

Miracolo! Un ratito sola en mi habitación 🥳

A post shared by Ada Colau (@adacolau) on

La imatge d’un líder ara mateix, d’aquesta feminització de la comunicació política, estaria composta per serenor, tendresa i elegància. Però abans d’això, hi ha serietat i proximitat. I els assessors molts cops pensen que proximitat vol dir humanitzar el polític. I no sé per què confonen humanitzar amb ridiculitzar, i fins i tot infantilitzar. Sobretot en el cas de les dones. No cal. Ja ens ho han fet durant molts anys. Tots ens hem fet fotos d’aquestes. Però tu ets l’alcaldessa de Barcelona i tens una responsabilitat, i estem enmig d’una pandèmia i encara està morint gent. Aquesta foto és de postureig. Per què ens hem d’infantilitzar? Només li faltava la Superpop allà al costat. Quin és el missatge? Si hagués sortit asseguda llegint un llibre dones una imatge també de relaxament. O no pensem les imatges o confonem les qualitats d’un líder. I tant que has de ser proper i humà, però no vol dir fer el ridícul i infantilitzar-te. No estic gaire a favor del postureig, però si té un objectiu i un sentit i s’ha pensat, entenc que es faci servir com a màrqueting. Penso que Colau s’ha equivocat.
Sempre s’ha manifestat molt fan de la CUP, “cuqui Cup”, per la coherència del missatge.
La feminització de la comunicació política i de lideratge no exclou els homes, i David Fernàndez, Jordi Cuixart i Obama, el pioner, o Justin Trudeau en són un exemple. Són homes que han feminitzat la manera de comunicar i de liderar. David Fernàndez no és elegant vestint, però sí coherent. Ja no és només la camiseta, és el to amb què parla i el que diu, el contingut, el fons… i per mi això és un referent. Més que de líders, estem mancats de referents. De gent que ens faci pensar i reflexionar. Hi ha molt d’influencer també en la política, però hi ha poca gent que ens faci pensar. I aquests referents sempre tenen una estètica molt definida i molt pensada. És coherent i ens motiva i ens fa pensar. Els trobem molt a faltar. A més, sempre amb un somriure. La gent que ens motiva i ens fa pensar és la gent que ens transmet optimisme, esperança i il·lusió. Al contrari del populisme, que utilitza les emocions negatives, l’odi, la por, la frustració… I les emocions negatives sempre les podem falsejar, exagerar, com és el cas d’Ayuso. Però quan va mal dades és fàcil de connectar-hi, i d’això s’aprofita el populisme.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
L’Última Hora, diumenge 5 de juliol

L’Última Hora, diumenge 5 de juliol

Barcelona
L’Última Hora, dissabte 4 de juliol

L’Última Hora, dissabte 4 de juliol

Barcelona
L’Última Hora, 3 de juliol

L’Última Hora, 3 de juliol

BARCELONA
Netflix

Monges en guerra amb els dimonis

Barcelona
Netflix. Drama / Comèdia

Amor, embolics i enveges al Madrid de finals dels 20

Movistar+. documental

La increïble vida de l’exconvicte i actor Danny Trejo

Movistar+. Docusèrie

La CNN mostra les llums i ombres dels Windsor

HBO. comèdia / drama

Poliamor en un pis de Londres a ‘Trigonometry’

Amazon. Acció / Drama

‘Hanna’, espionatge i hormones