Comunicació

CARLES PORTA

PERIODISTA, ESCRIPTOR, DIRECTOR, PRODUCTOR, GUIONISTA

“Transparència policial i judicial? Aquí els fa nosa”

El gabinet de premsa del Tribunal Superior de Justícia és magnífic, amb ganes de transparència, però topa amb l’estament
No només cal que hi hagi un cas, cal que hi hagi material del cas i que hi puguis dedicar temps. I això no és tan freqüent

A Carles Porta (Vila-sana, 1963) la majoria el vam descobrir donant-nos a conèixer el cas de la maledicció de Tor, demostrant que un cas criminal de la Catalunya rural podia ser un fenomen de masses, primer amb un reportatge del 30 minuts i després amb un llibre. El 2018 en va elaborar un podcast, de gran èxit també, que va ser l’embrió del programa radiofònic Crims de Catalunya Ràdio, en què relatava més històries del true crime nostrat. Ara, després de l’èxit expandit del Crims televisiu (TV3), ha tornat al format de podcast seriat amb El segrest, que recull en 25 episodis –que es clouen aquesta setmana– la història del captiveri de la farmacèutica d’Olot Maria Àngels Feliu “com mai l’has sentit”.

Mai? Què hi aporta de singular?
És una gran història que no s’havia explicat mai completa des del punt de vista de la víctima. Fins ara, ho estava des del punt de vista dels periodistes, com va fer aquest diari quan va cobrir la notícia als anys noranta, o la versió del secretari judicial d’Olot Jacinto Vicente en un llibre, fins i tot des del policial... En tots els casos, la víctima com a molt només donava la seva versió de la investigació, però no del que havia viscut. Aquesta història, la de Maria Àngels Feliu, que és tremenda i un gran relat per ser narrat, no s’havia explicat. Fer-ho mitjançant un podcast permet crear un fil directe amb l’oient, sense interferències. Ofereix una llibertat molt gran de poder-ho escoltar on vols i quan vols.
Certament, és un dels casos de la crònica negra més comentats i tractats.
Hi ha moltes hores i hores gravades de la seva veu. Les entrevistes i declaracions quan va sortir del zulo i del judici. El seu testimoni és molt present i no he trobat que mai s’hagi explicat el seu testimoni. Hi ha tant d’àudio! Recordem que és el primer judici que es va retransmetre en directe a l’Estat espanyol. Crèiem que podíem narrar-ho tot fent pivotar el relat del que va passar des de dins del forat.
La víctima no ha volgut saber res del projecte. Això us ha ajudat o ho ha complicat tot, a l’hora de treballar?
Ens hauria ajudat molt que ella hagués volgut col·laborar. Però ella ha explicat tantes vegades el que va passar, que això es podia explicar perfectament sense ella. L’inconvenient més important d’això, per mi, és de tipus moral. A mi em sap greu que ella se senti incòmoda i que deixi constància que no ha volgut participar en aquest projecte. Fa dos anys i mig es va mostrar una mica més laxa, perquè devia entendre que jo volgués explicar el seu cas, i em va dir: “Mira, mentre no em facis mal, fes el que vulguis...”, però últimament, crec que influïda per algú del seu entorn i amb alguna visita a la farmàcia, s’ha sentit més incomoda i m’ha fet fer que consti que ella no hi participa. Tampoc m’ha expressat un rebuig radical, perquè deu entendre que és la feina d’un periodista explicar una història que dona per a molt. Segur que no se sent còmoda i no li agrada que remogui el passat, i això em sap greu [se li escapa un renec] perquè estàs marejant innecessàriament aquesta persona que ja va patir molt. Si fa dos anys i mig hagués percebut una voluntat tan contrària, no sé si ho hauria fet. També és cert que hi havia més gent rere aquesta història i tenien tractes amb Telecinco. Fer el pas va fer desistir que competissin amb nosaltres. La complicitat hauria estat un plus. No és la visió de la víctima, és la perspectiva de la víctima narrada des del forat i de manera completa, cosa que fins ara, insisteixo, no s’havia fet.
On era el 1992, quan va esclatar el cas?
Jo era a la delegació de TV3 a Lleida i ho vaig viure des d’una certa distància, amb curiositat. Em sorprenia l’interès i la impotència que envoltava aquella situació. També em feia la sensació d’un excés d’informació. Es deia i es publicava massa coses i estava convençut que hi hauria sorpreses. I mira!
Tura Soler, la periodista d’aquest diari que va cobrir el cas, considera que és el cas judicial amb “l’error més flagrant”.
L’error flagrant a què es refereix és perquè es va declarar morta una persona que no ho estava. El fiscal i el jutge Santiago Pinsach, de l’Audiència Provincial de Girona, no tenien cap pressa a declarar i ratificar que Feliu era morta, podien haver esperat tranquil·lament, però per acusar Casals i Bassa els calia aquesta declaració de defunció. Una autèntica barbaritat que ho va complicar tot després, perquè va costar mesos revocar que fos morta. Això va fer que estant Feliu al carrer, anant a comprar al supermercat, legalment no fos viva. Creien allò que la justícia no s’equivoca mai, i no sabien com rectificar-ho.
I ella ho sabia, que la creien ‘morta’?
El càstig, o més aviat la tortura, crec que inconscient perquè eren tan rucs, és que tenia la ràdio i sentia les notícies cada hora. Sabia que la declaraven morta i que buscaven el seu cadàver a Albacete!
El seu advocat, Carles Monguilod, comenta que encara avui dia hi ha gent que creu que Feliu es va autosegrestar, com van vendre els programes teleporqueria. ‘El segrest’ és una manera de contribuir a posar les coses a lloc?
Hi va haver un moment que vaig dubtar. Però com que vaig començar la investigació i vaig veure que molta gent encara tenia les idees confuses, això em va ajudar a fer el pas. Això de l’autosegrest, que si havia cobrat ella mateixa la recompensa, que si havia tingut una relació amb un dels segrestadors..., calia explicar la realitat oficial, i per fer-ho m’he esforçat a contrarestar tota la contrainformació. I no n’hi ha cap que s’aguanti per enlloc.
Us agradaria que els segrestadors escoltessin el podcast?
I tant. I m’agradaria haver parlat amb ells amb tranquil·litat, però no han volgut fer-ho. En fi. I saber què els sembla. Amb ells m’he pres més la llicència, he hagut de fer un pèl de reconstrucció literària –un pèl només– perquè ells van confessar quan van ser detinguts, però després en altres declaracions als mitjans van canviar. Després vaig reflexionar: “Si jo m’escolto aquestes persones, ara voldran dir la veritat? Voldran justificar allò que van fer? Hi haurà honestedat en les seves paraules?” Hi ha un d’ells que volia cobrar 300.000 euros. Em sembla desmesurat, fora de lloc, ridícul i poca-solta!
Us heu documentat molt, però suposo que la dificultat més gran era narrar els moments ficcionats amb actors i que no grinyolés la història.
Cert, ens ha portat quasi tres anys de feina, dels quals n’ha sortit un guió de 337 planes. A mi m’agrada més utilitzar el terme dramatitzacions: no és ben bé ficció, sinó un pas entre la realitat i la ficció. Com a Crims, utilitzem actors o figurants per posar veu a una situació que sabem al cent per cent que es va produir i que sigui exacta o molt semblant. És un recurs narratiu, estilístic, però no és la construcció d’una seqüència que ens hàgim inventat. Una actriu encarna Maria Àngels Feliu, perquè sabem el que va dir, on ho va dir i què pensava.
Al podcast hi ha efectes sonors realment impressionants. És una manera efectiva o efectista de posar-se en la pell de la víctima?
L’objectiu és arribar al màxim nombre de gent. Posem la tecnologia al servei del relat per apropar l’oient a la història. La tecnologia immersiva –binaural o de 3D– fa que ho sentis tridimensionalment, talment com si fossis al lloc.
Vint-i-cinc episodis: si que dona per a molt, la cosa... Algun de destacable?
L’últim, segurament. Per mi té una força narrativa i de resolució molt potent. Tot flueix allà. La gent ens diu que queden impressionats.
“Avui posarem llum a la foscor” és el lema de ‘Crims’ que s’ha popularitzat. En té la culpa el seu personatge a ‘Polònia’ o podem parlar d’un ‘estil Carles Porta’?
[Riu] Sí, però jo faig el que crec que haig de fer. I jo això ho estic fent des de fa molt temps, quasi tota la vida. Si ara han confluït tots els astres i el resultat és que surtin imitadors a Polònia, l’APM..., això no és cosa meva, és de qui ho mira i creu que això fa gràcia. I benvingut sigui. A mi em fa gràcia, i prou.
Però sí que la veu és reconeixible i hi ha un cert estil a l’hora de narrar. La connexió amb el lector i l’oient creu que és clau a l’hora de comunicar?
No em sento gens autoritzat a dir que he creat un estil. I jo què sé! Suposo que sí, que és significatiu que hagi de contestar un centenar de treballs de recerca encara que no doni l’abast, però el que em fa és il·lusió. També hi fa que el true crime està de moda, però Tor el vaig fer el 1997 al 30 minuts i si mires allò digue’m si allò no era true crime. El llibre el vaig publicar el 2005 i ningú no en parlava, de true crime. A vegades t’acaben etiquetant en un corrent creatiu segons el context. Si ara té més ressò, me n’alegro.
Esperàveu l’èxit de ‘Crims’ quan es va adaptar al format televisiu?
No, ni el ressò. Ni les xifres ni, sobretot, la transversalitat. Per a mi el més important és que li agradi tant a gent de 12 anys com a gent de 70. Això és molt difícil, sobretot pels joves, que són un públic que ha marxat de la tele. Ens consumeixen a la carta com a molt. I per internet ja tenim 3 milions i mig de reproduccions entre ràdio i tele, que és una animalada, xifres estratosfèriques. I en català! Quan ho feia no n’era conscient, l’únic que em preocupava era la qualitat. Com deia, si els astres t’acompanyen... Potser això fet fa cinc anys no hauria funcionat...
Li agrada el gènere del ‘true crime’?
Quan està ben fet, i tant. Crims, estrictament, no ho és. Seria el germà petit del gènere. Uns dels primers que es van fer i m’encanten són Making a murderer (Netflix) i The Jinx (HBO); també Paradise lost (HBO) i The staircase (Netflix). Però, potser per les presses, la qualitat ha baixat. Per fer un true crime necessites molt temps. I avui dia hi ha molta pressa i això no acaba de ser bo.
Dona per a tant la criminologia d’aquí comparada amb l’americana? En què es diferencia?
Home, som molt més petits. Tot i així, anem a pams, de casos n’hi ha molts. A Catalunya hi ha uns quaranta crims l’any. N’hi ha molts, doncs, i n’hi haurà molts, de crims per tractar en un programa d’una hora de durada. Per a sèries llargues la cosa canvia. No només cal que hi hagi un cas, cal que hi hagi material del cas i que t’hi puguis haver dedicat molt temps. I això no és tan freqüent. Als EUA tenen més de 300 milions d’habitants i, a més, encara que no ho sembli, gaudeixen d’una enorme transparència policial i judicial. Allà ho graven tot, només cal veure el cas Floyd. Aquí quasi no es grava res i encara que hi hagi un judici gravat el primer que fan és posar-te problemes.
No hi ha tanta transparència...
La transparència aquí els fa nosa i això és un problema a l’hora de treballar i voler relatar. Bé, no tothom: el gabinet de premsa del Tribunal Superior de Justícia a Catalunya és magnífic, amb ganes de transparència, però topen amb les estructures internes de l’estament judicial. Imaginat’t com arribaríem a créixer i la seguretat jurídica que ens donaria que es gravessin totes les declaracions. Mira, en tot això del procés i els Tácitos i De los Cobos de torn, les gravacions s’han esborrat i les ordres de control es van fer amb mòbils particulars perquè no en quedés cap constància. I no passa res! Això als Estats Units és molt difícil que passi.

D’entrevistador a entrevistat

A Lleida no pot anar tranquil pel carrer i a Girona ja el comencen a reconèixer arreu. No s’hi acaba d’acostumar, no per falsa modèstia, sinó perquè no se sent còmode en aquest paper. Ell és un periodista normal i corrent que l’única cosa que fa és el que li agrada: explicar històries. I, com a tal, prefereix entrevistar i no pas ser entrevistat, perquè, com insisteix sempre, el que ha de dir ho diu treballant i a través dels seus reportatges (a la ràdio i la televisió). Al cinema (va dirigir Segon origen) no descarta tornar-hi, quan tingui temps, perquè de feina i projectes en té per a dos anys, assegura. Malgrat l’èxit, tampoc no pot parar, perquè ara per ara “èxit” no es tradueix en un gran retorn econòmic. Que no sigui per això que, quan li pregunto si té un costat fosc, contesti: “Com tothom, la qüestió és controlar-lo i canalitzar-ho positivament.” Per afegir a continuació: “Això sí, no me’l busquis, que poder me’l trobes.” Ho dubto.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.