El candidat immigrant

Qualsevol aparició televisiva d'un candidat és propaganda: és més efectiva que l'espot oficial encotillat que ningú no es creu. Tot per un grapat de vots: un gag a Polònia –dels tres cameos fets fins ara, la que s'hi trobava més a gust era Alícia Sánchez-Camacho; hi ha actrius espanyoles molt pitjors– o una entrevista a La noria. Montilla va tenir dissabte la seva rèplica en el mateix ambient d'on Artur Mas va sortir triomfant i gairebé investit. Els de La noria, que són els més llestos de la tele, sabedors de les mancances artístiques de Montilla –no recitarà Baudelaire i li costarà tombar Alfonso Rojo– li van preparar uns vídeos “per veure el vessant humà del candidat” amb els quals suplien els silencis i el seu discurs poc pantagruèlic. No és que els vídeos fossin amables –com els va definir María Antonia Iglesias–, és que glorificaven, amb una veu en off excessivament dramàtica, la història de superació personal de Montilla com si es tractés d'una vida èpica i que s'emfatitzava amb bandes sonores melindroses com la de Cinema Paradiso –en l'etapa d'infantesa– o La vida és bella i Amélie –en la seva etapa progre i reivindicativa dels 70–. Van insistir tant en la seva condició d'immigrant que semblava l'única –d'històries com la seva n'hi ha moltes a Catalunya, tot i que sí que és cert que ell és l'únic que ha arribat a presidir el país–. El publireportatge de La noria apuntava directament als altres Montillas: era una crida oberta a mobilitzar el vot de l'àrea metropolitana. Montilla també va parlar –no tan sincopadament com Enric Sopera– i va dir titulars. En vaig apuntar un: “Jo vaig escollir ser català, però també sóc espanyol.”