‘Polònia': anecdotari nostàlgic

Dels tres especials d'aniversari de Polònia, el més prescindible és el d'ahir. I el de la setmana vinent. Que els actors expliquin els seus personatges favorits, els moments antològics, els gags més complicats que no s'acabaven de gravar mai perquè no podien parar de riure, té certa gràcia, convida l'espectador al record i completa l'àlbum d'anècdotes d'aquests cinc anys. Poca cosa més. Per allargar l'anecdotari han decidit fer dues edicions. Dijous, Carlos Latre, Queco Novell, Sergi Mas, Bruno Oro... i dijous vinent, Cesc Casanovas i Toni Albà, entre d'altres. Tenia també l'atractiu de la nostàlgia per a l'espectador. Del record del primer gag, del pas dels anys tant dels personatges com dels actors; d'una transformació i evolució que ha anat paral·lela al creixement del programa. Però són especials prescindibles perquè de Polònia al llarg de cinc anys n'hem vist tants reportatges des de dins, d'aquests que recullen les curiositats i mostren els actors durant les llargues sessions de maquillatge, que no ens han descobert gaire res. I suposo que me n'esperava més. Més situacions incòmodes, moments de risc amb els polítics al plató, explicar si hi ha hagut malestar amb determinades paròdies; la polèmica, vaja. En canvi, tinc més interès en el tercer; més valoratiu, més d'anàlisi i en el qual els periodistes faran allò que ens agrada tant fer: intel·lectualitzar l'humor. Quan segurament tot és més senzill. Ho deia dijous Toni Soler amb una obvietat carregada de veritat: “Vull pensar que Polònia ha triomfat perquè fa riure”.