‘Pa negre' i els deliris

Aquests dies es parla molt de Pa negre, la bona pel·lícula d'Agustí Villaronga, basada en l'extraordinària novel·la d'Emili Teixidor, que tan generosa pluja de premis Goya va obtenir diumenge passat. Tots els mitjans, escrits i audiovisuals, li han dedicat una atenció preferent. Els reis han estat Villaronga, la productora Isona Passola i els dos nens protagonistes Marina Comas i Francesc Colomer. Al Jo què sé! de Barcelona TV van tenir el bon criteri de reemetre la fantàstica entrevista que en Flavià li va fer a Colomer fa un parell de mesos. Aquest nano és tota una troballa, té unes ocurrències sensacionals. Durant l'entrevista que Jordi Basté li va fer dilluns a Rac1, va confessar sense embuts que el millor moment de la nit dels Goya –a banda del premi– va ser la foto que es va fer amb Natasha Yarovenko, deliciosa coprotagonista d'Habitación en Roma. Tan jove i ja sap de sobres de què va la vida!

A Intereconomía, La Gaceta i mitjans semblants, per variar, continuen amb la seva guerra particular. Dilluns van afirmar que el triomf de Pa negre es deu a les pressions del lobby català i homosexual dins l'Acadèmia del cinema espanyol. Deliris com aquest ja no són només a causa de la seva obsessió anticatalana, em temo que aquesta gent té un problema mental important. Estan malalts. Quin mecanisme del cervell els impulsa a decidir que han d'inventar-se aquestes coses? I encara més, a partir de quin moment s'ho comencen a creure ells mateixos? Per un metge ha de ser apassionant enfrontar-se a casos d'aquesta magnitud.