‘Veterinaris'

TV3 ha fet un remake d'un dels seus grans èxits: Veterinaris, la docusèrie de Carlitus, aquell conill de la senyora Helena a qui li agradaven tant les neules que el van haver de posar a dieta. Hi havia altres mascotes però Carlitus les va eclipsar. El conill va traspassar i la seva mestressa va explicar que quan se't mor l'animal de companyia sí que fa pena, hi ha un sentiment, és clar, però que “són substituïbles”. I Carlitus té substitut: una conilleta que menja menys neules i és més estilitzada i fins i tot té el nom més refinat; Cesca es diu i no Paquita. Ja es veu que la Cesca no donarà el joc de Carlitus, no és la seva substituta mediàtica, que és el que pretén el programa ja que des del minut u va jugar amb la nostàlgia; podien haver fet un vídeo in memoriam de tots els animalons que ens han deixat. I qui podria tenir més relleu és en Tysson, un porc vietnamita. No és la Misèria, però tant ell com la seva mestressa i el seu educador –el programa també aposta per perfils com el de César Millán, El encantador de perros de Cuatro– van ser els que van incitar la ironia de la veu en off. Veterinaris ha pres tics de Caçadors de bolets. Pol Izquierdo no és tan sorneguer i els animalons desprenen una sensibilitat diferent de l'apassionament desfermat dels bolets, però s'hi nota un aire. També succeeix que l'amo és un reflex de l'animal, de l'empatia: “Som com les vaques; ens sincronitzem”, diu una veterinària de Vic sobre per què tot són dones a la clínica. Veterinaris és ara un compendi de Bèsties, Espai Terra i Club Súper3: perquè ens ensenyen com al Delta de l'Ebre es preocupen dels flamencs i en definitiva de com s'han d'estimar els animals.